La baixa participació a les Eleccions Europees ha tornat a posar en primer pla un debat latent des de fa anys en els països rics industrialitzats: el de la crisi de la democràcia representativa. Diversos elements apuntalen el qüestionament d’aquesta forma tradicional de presa de decisions. Les possibilitats obertes per les TICs, l’accés a quantitats d’informació política molt superiors al que podem digerir o la segregació entre una part de la ciutadania amb capacitat de vot i una altra a qui aquest dret li és privat, són alguns dels elements més citats. Finalment, per descomptat, l’allunyament de la política tradicional té molt a veure amb la idea que els “representants” són un grup relativament homogeni en termes d’edat, sexe i classe social, sense els problemes i les vivències de la vida quotidiana que afecten a les persones “representades”; fet que s’acostuma a resumir anomenant a aquest grup amb l’etiqueta de “la classe política”.

L’afirmació d’aquesta crisi no té una proposta alternativa duta a terme a gran escala amb èxit. Malgrat això, en una lògica més aviat de compensació, sí que s’han dut a terme experiències de participació directa sota el paradigma que s’acostuma a anomenar “democràcia participativa”. En aquest sentit, hi ha col·lectius socials que pressionen i hi ha responsables polítics que exploren possibilitats per a augmentar el nivell d’implicació de la ciutadania en les decisions públiques, intentant enriquir la representativitat amb mecanismes directes de decisió sobre temes especialment importants, que escurcin l’”abisme” entre persones representants i representades. Aquests exemples estan sorgint de forma puntual i incipient al nostre país, i sobretot a nivell local, però són de gran importància perquè, des dels 90s, han marcat precedents tot estirant la dimensió participativa de les polítiques públiques. Per entendre millor debat entre democràcia representativa i democràcia participativa, cal aclarir els següents conceptes:

La democràcia representativa acostuma a preveure una relació entre els decisors i les decisores públiques i la ciutadania basada essencialment en la informació, puntualment en la consulta i rarament en el debat [Font, Nuria (1998) Democracia i participació ciutadana. Mediterrània]. És característic d’aquest sistema el fet que la decisió final sobre qualsevol tema la tenen les persones escollides per les urnes, i són aquestes les úniques que ostenten la legitimitat per a decidir. Per la seva banda, els mecanismes participatius presenten molt diverses formes, i es poden entendre a molts nivells diferents, en una escala gradual pel que fa a implicació i responsabilitat ciutadana. La participació política pot fer referència a totes les relacions entre els i les ciutadanes i les institucions polítiques. La graduació pot anar des d’ una relació informativa, consultiva, deliberativa, co-decisiva, o, fins i tot de co-gestió [Escala gradual extreta de: La participació de les dones en els municipis. Col·lecció Participació Ciutadana núm. 3. Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació. Generalitat de Catalunya]. Quan les decisions passen a fer-se vinculants (a partir de la codecisió), ja podem parlar de democràcia participativa, ja que el que decideix la ciutadania és d’aplicació obligada. Els mecanismes de participació directa van des del referèndum a mecanismes que inclouen processos deliberatius, com els Pressupostos Participatius, o els Nuclis d’Intervenció Participativa.
..

..
Finalment, cal tenir en compte que la major o menor participació en la presa de decisions públiques indica el nivell de capacitat d’influència d’una persona o grup en el disseny d’una societat. Aquesta capacitat d’influència no està repartida homogèniament, ja que dins la nostra societat hi interactuen diverses desigualtats. Aquestes relacions desiguals creen nivells de benestar i qualitat de vida diferenciats, i fan que els col•lectius desafavorits, a més de suportar un malestar social comparatiu, siguin alhora els qui menys capacitat tenen d’influir políticament i, per tant, de canviar la seva situació. Així doncs, la desigualtat sòcio-econòmica i la manca d’empoderament són fets relacionats (si bé de forma molt complexa). Per exemple, les dones tenen uns nivells de benestar comparat inferior als homes, i alhora, participen menys que ells, generant-se un cercle viciós que es retroalimenta.

Així doncs, d’entrada sembla que els mecanismes de democràcia participativa suposen una bona iniciativa per trencar la distancia que hem assenyalat entre persones representades i persones representants, i per tant, permeten empoderar als col·lectius tradicionalment exclosos de la democràcia representativa, fent que els temes que aquests col·lectius consideren prioritaris a tractar passin a importar/existir a nivell institucional (dit d’una altra forma: “entrin a l’agenda política”) .

Si bé això és cert, cal tenir en compte algunes salvetats. La més argumentada és que en la democràcia representativa, qui pren les decisions n’és responsable. Políticament, però també administrativa i penalment. En aquest article, però ens n’interessa la relacionada amb la relació entre poder i desigualtats. I podem afirmar que els sistemes de deliberació i presa de decisió participativa no estan exempts del risc d’exclusió social. Fixem-nos en el cas de les desigualtats de gènere: Dins la democràcia representativa actual, les dones acudeixen en menor mesura a les urnes que els homes, són minoria com a càrrecs electes, i ostenten menys càrrecs de poder o influència política. També tenen menys canals de comunicació i pressió que els homes i alhora els temes que les afecten de forma específica o més acusada no acostumen a ser prioritaris en els programes electorals o les propostes governamentals. Són, doncs, menys influents. I en conseqüència, la desigualtat en totes les altres esferes (econòmica, d’ús del temps, d’estatus social, d’accés a la salut,...) es perpetuen. Aquest fet ha estat detectat, analitzat, criticat, i s’hi ha intervingut (encara que sigui de forma puntual i fins a cert punt inconnexa amb altres àmbits de poder, no estrictament polítics).

. Il·lustració: Cortesia de l'associació AMONET

Per la seva banda, l’aproximació a diversos processos participatius assemblearis i pioners que està havent-hi en alguns municipis a Catalunya, ens permet afirmar que sovint les dones acudeixen menys a les assemblees, intervenen en menor mesura, les seves intervencions són més curtes, la seva opinió té menor pes, i són aportacions més qüestionades. La subtilesa d’aquesta desigualtat és immensa, i sovint passa desapercebuda si no ens hi fixem acuradament. Però no sembla que s’hagin adoptat mesures actives que contrarestin fenòmens com el desigual valor que es concedeix a qui parla en funció del sexe, i que intevinguin sobre elements com la participació numèrica, la tria de l’horari, la distribució espacial en l’emplaçament del debat, etc, per donar la possibilitat a persones socialment desiguals a participar amb equitat i expressar-se lliurement per fer possible “una altra agenda política”.

La democràcia representativa ha estat molt (i encertadament) qüestionada per la seva generització (masculinització), i això ha suposat assajar, aplicar, i avaluar diversos mètodes per a corregir aquest fenomen. Però podem afirmar que la democràcia participativa no és, per si, garantia d’una superació d’aquesta manca de poder vinculada a una desigualtat social de gènere. Aquest fet no ha estat curosament analitzat i contrarrestat en aquestes experiències, relativament novedoses.

Podem dir que les experiències participatives representen una bona forma de posar en qüestió les sovint esclerotitzades estructures representatives. Aquest fet permet obrir noves discussions sobre “agendes polítiques” que ignoren les necessitats, desitjos i vivències reals d’amplis segments de la població, que queden massa lluny de les inèrcies culturals i organitzatives de les institucions representatives. Ara bé, en una societat desigual, és necessari ser conscients que la deliberació de la ciutadania no es produeix en igualtat, i que la falta de poder es produeix en totes les esferes de la vida i es reprodueix en els espais de debat. Participativa o representativa, la democràcia ha de vetllar per donar poder real als qui pateixen les desigualtats, a qualsevol nivell de participació, en espais formals i informals, en l’esfera pública i privada, per tal d’adquirir una equitat efectiva en la participació, en la gestió del poder i en últim terme en el nivell de benestar.

Maria de la Fuente i Maria Freixanet
Programa Ciutats i Persones
Institut de Ciències Polítiques i Socials