Opinión

Construyendo Europa

Galeria
Fotográfica

Dones Pioneres

Educadores i pedagogues famoses

. Ellen Key (1849-1926)

Nascuda a la localitat sueca de Sundsholm, la seva infantesa va estar marcada per una educació religiosa estricta i per les fermes conviccions ideològiques del seu pare, un polític liberal que el 1868 va aconseguir un escó al Parlament. En la dècada del 1880, Ellen Key, partidària dels principis republicans, va anar radicalitzant-se i apropant-se als plantejaments socialistes. Al seu torn, el seu interès per l'obra d'autors com Charles Darwin Herbert Spencer o Thomas Henry Huxley l'ajudaria a configurar el seu punt de vista sobre l'educació. Després d'una temporada treballant com a escriptora i mestra, i sabedora de la consideració i expectació que despertaven les seves idees, Key va impartir seminaris arreu del país i a l'estranger a partir del 1900. Ben aviat, les seves teories sobre la vida familiar, el pacifisme, el feminisme, l'ètica i la pedagogia aconseguirien de fer-se un lloc en la història de Suècia.


Entre les seves obres, destaquen d' El segle dels nens (1909), Amor i matrimon i (1911), El moviment feminista (1912), La generació jove (1914) i Guerra, pau i el futur (1916).

María Montessori (1870-1952)

		La italiana María Montessori, una de les figures més polifacètiques del segle XX, va excel·lir en àmbits tan diversos com la pedagogia, la filosofia, la psiquiatria i la filosofia, facetes que va combinar amb la divulgació dels principis feministes i catòlics. Als 14 anys va cursar estudis d'enginyeria i, poc després, va ingressar a la Universitat de Roma. El 1869, Montessori va esdevenir la primera metgessa d'Itàlia. Posteriorment, va estudiar Antropologia, es va doctorar en Filosofia i va iniciar-se en l'àmbit de la psiquiatria. A partir del 1896, va començar a interessar-se pels problemes socials, i molt especialment per la situació de la dona i dels infants. La seva inquietud l'anima a participar en seminaris d'arreu d'Europa.


Va ser a Torí, el 1898, on va exposar obertament la seva preocupació envers l'ensenyament i l'atenció als nens i nenes amb malalties mentals, amb els que treballaria intensament. Així, el 1912 obriria una llar infantil als Estats Units, mentre que el 1939 promouria un taller de treball infantil a l'Índia. El 1926, es va inaugurar a Itàlia la Reial Escola del Mètode Montessori i, a partir de la dècada de 1935, el seu model pedagògic començaria aplicar-se a Barcelona, concretament a les classes de catequesi.

Rosa Sensat (1873-1961).

		Rosa Sensat, considerada com a una de les principals impulsores de l'escola pública catalana durant la primera meitat del segle XX, va néixer al Masnou (Maresme). Va cursar Magisteri a Barcelona i a l'Escuela Central de Magisterio de Madrid. Delerosa de conèixer altres models educatius, Sensat també va viatjar a l'Institut Rousseau de Ginebra, on va entrar en contacte amb els patrons pedagògics europeus. El 1903, després d'una estada de tres anys a Alacant, va instal·lar-se a Barcelona. El 1914 esdevindria directora de la secció de nenes de l'Escola Bosc, càrrec que ostentaria durant 16 anys. El 1921, va confeccionar el pla d'estudis de l'Institut de Cultura i de la Biblioteca Popular de la Dona , adreçat a dones de classe obrera i mitjana. Sensat conjuminaria aquesta activitat amb l'assistència periòdica a congressos nacionals i internacionals entre el 1909 i el 1932.

Dintre de la seva producció bibliogràfica, destaquen Cömo se enseña la economía doméstica (1927) y Hacia la nueva escuela (1934).

María de Maeztu (1881-1948).

Va néixer a Vitòria, filla d'un terratinent indià, Manuel de Maeztu, i de Juana Whitney, una adolescent d'ascendència anglesa i de classe benestant. Malgrat tot, la prematura mort del seu marit va ocasionar la ruïna de la família. En un intent de procurar-se un mitjà de subsistència, Whitney va posar en marxa una residència per a senyoretes a Bilbao, on la jove María assumiria per primer cop el paper de mestra. Poc després, De Maeztu va ingressar a la Institución Libre de Enseñanza —encapçalada per Francisco Giner de los Ríos— i, anys després, a la Universitat de Salamanca. Allà es va llicenciar en Magisteri, abans de doctorar-se en Filosofia i Lletres (1936). La seva activitat docent a l'escola pública, desenvolupada entre el 1902 i el 1912, va servir per a renovar els mètodes tradicionals de l'educació a Espanya. De fet, De Maeztu va bandejar els sistemes memorístic, va introduir les classes a l'aire lliure, va apostar per un ensenyament laic i va promoure les colònies entre els seus alumnes


Les seves revolucionàries idees pedagògiques i feministes la van dur a la Universitat d'Oviedo i, fins i tot, a països com Regne Unit, els Estats Units, Mèxic, Argentina i Cuba. Al seu torn, li servirien per a obtenir el títol de Doctora Honoris Causa a diferents centres d'ensenyament superior.

Helen Parkhurst (1887-1959)

		La nord-americana Helen Parkhurst va iniciar la seva singladura com a mestra als 17 anys, al marc d'una escola rural. L'experiència la va animar a viatjar a Europa per a estudiar Pedagogia. Precisament, seria al Vell Continent on entraria en contacte amb Maria Montessori, amb qui duria a terme una estreta col·laboració. De tornada als Estat Units, va reprendre l'activitat docent a Dalton. Aquesta ciutat donaria nom a la seva obra més cèlebre: El pla Dalton (1922), una innovadora proposta educativa basada en l'absència d'assignatures concretes. La seva proposta, a més, establia una mena de contracte amb l'alumne/a, qui es comprometia a dur a terme un seguit de tasques, dintre d'un període concret, que permetrien al/a la professor/a avaluar el seu aprenentatge. Per bé que molts teòrics han desestimat aquest sistema, aquest va gaudir de força acceptació al món anglosaxó i a l'Àsia Orienta


Una altra de les seves aportacions bibliogràfiques va ser Exploración del mundo infantil (1951).

María Zambrano (1904-1991)

Tot i que va néixer a Vélez Málaga, María Zambrano va passar la seva adolescència a Segòvia. El 1927 va iniciar el seus estudis de Filosofia a la Universitat Central de Madrid i, quatre anys més tard, va començar a treballar a aquesta institució com a professora auxiliar fins el 1936. També durant la Segona República, i gràcies a les anomenades Missions Pedagògiques, Zambrano entraria en contacte amb escriptors com Luis Cernuda o Camilo José Cela. Després de l'inici de la Guerra Civil, va viatjar amb el seu marit a Xile, tot i que la caiguda de Bilbao en mans de les tropes nacionals va provocar que el matrimoni tornés a Espanya el 1937.


Fins a l'acabament de la guerra, Zambrano donaria suport incondicionalment a l'exèrcit republicà. A partir del 1939, la instauració del franquisme la va empènyer a creuar la frontera francesa i a una espiral de viatges per a Amèrica Llatina durant els anys 40, al llarg dels quals impartiria nombroses conferències. En la dècada dels 60 va tornar a Europa, per bé que no trepitjaria un altre cop sòl espanyol fins el 1984, tres anys després d'haver estat guardonada amb el Premi Príncep d'Astúries de Comunicació i Humanitats. El 1988, Zambrano rebria també el Premi Cervantes.

Hannah Arendt (1906-1975)

		Tot i que acabaria obtenint la nacionalitat nord-americana, Hannah Arendt va néixer a la localitat alemanya d'Hannover, en el si d'una família jueva. Fervent admiradora dels postulats kantian, va estudiar Filosofia amb teòrics com Martin Heidegger i Kart Jaspers. Va començar a exercir la docència en sortir de la Universitat , per bé que el partit nazi l'apartaria de les aules a causa de la seva ascendència jueva. Arendt fugiria llavors a París, on entraria en contacte amb un dels representants més influents de l'Escola de Frankfurt, Walter Benjamin, al temps que ajudaria altres refugiats. Malgrat l'exili, va ser conduïda al camp de concentració de Gurs, del que va poder escapar. El 1940, s'exiliaria als Estats Units. Arendt és recordada especialment per la seva tasca como educadora, politòloga i sociòloga, sense obviar els seus estudis contra el totalitarisme, com ara Els orígens del totalitarisme (1951) o Entre el passat i el futur. Vuit exercicis sobre la reflexió política (1961).

Marta Mata i Garriga (1926-2006)

Llicenciada en Pedagogia, Marta Mata va iniciar la seva activitat docent a Saifores (Baix Empordà) als 18 anys. Ja en temps de la dictadura franquista, la visita a un kibbutz israelià el 1964 i el record del sistema educatiu de la Segona República la van empènyer a posar en marxa el projecte pedagògic Rosa Sensat (1965), una iniciativa adreçada a la formació activa dels mestres i, de retruc, a la reforma de l'escola pública. La seva tasca com a educadora va discórrer en paral·lel a una intensa activitat política, que tindria com a escenari el Moviment Socialista de Catalunya i, posteriorment, el Partit dels Socialistes de Catalunya. El 1977, Mata va entrar al Congrés dels Diputats i, el 1980, obtindria un escó al Parlament català. Entre el 1990 i el 1995, formaria part de l'Ajuntament de Barcelona en qualitat de regidora.


El 1995, Mata va posar en marxa el projecte Ciutats Educadores i, el 2004, va assumir el càrrec de presidenta del Consell Escolar de l'Estat.