Opinión

Actualidad

Agenda

Galeria
Fotográfica

Dones Pioneres

Escriptores

.Dolors Monserdà (1845-1919)

Escriptora amb una forta rellevància social en la Barcelona del XIX i començaments del XX, on va exercir de feminista. Va començar a escriure vers 1875 i va guanyar els Jocs Florals més d’un cop amb les seves poesies, de caire patriòtic i religiós. Es van publicar en els llibres Poesies catalanes (1888) i Poesies (1911). Dolors Monserdà va dedicar moltes energies a tasques socials. Es va comprometre amb les dones obreres i va ajudar a la creació del Patronat d’Obreres de l’Agulla. Va escriure articles sobre la situació de la dona, sempre des d’un compromís ideològic d’acord amb la religió catòlica, però encarat a millorar de manera efectiva la condició de les dones treballadores del segle XIX.


Precisament, a les seves novel·les es fa palesa una mirada crítica sobre la burgesia barcelonina. La més destacada és La fabricanta (1904), retrat d’una dona que puja en l’escala social gràcies al treball i al seu realisme. En aquest sentit es contraposa a una Madame Bovary, i proposa una dona que, amb les limitacions imposades per la societat, vol tenir-hi un lloc actiu.

Carme Karr i Alfonsetti (1865-1963)

		Va començar a escriure el 1902 a la revista Joventut i després a Or i Grana. Però l’obra més important de Karr fou la creació i direcció de la revista Feminal, un suplement mensual per a les dones publicat dins del setmanari Il·lustració Catalana, entre 1907 i 1917. Feminal tractava de reflectir el model femení en que creia Karr, informant la dona de tot el que podia interessar-la del moment artístic industrial i social, segons escriu al primer editorial. L’activitat feminista la va convertir en un personatge públic conegut. L’any 1910 imparteix un curs sobre “Cultura femenina” a l’Ateneu Barcelonès, que publica en forma de llibre. Sis anys més tard participa, en la mateixa institució, en el curs “Educació femenina” que imparteix conjuntament amb Dolors Monserdà, Rosa Sensat, Maria Baldó, Leonor Serrano i Maria Doménech.


. L’any 1913 funda una residència femenina anomenada La Llar, fruit de la seva preocupació per l’educació i les joves. A l’Exposició Universal de 1929 dirigeix el Pavelló de la Dona i, als anys trenta, funda l’associació Acció Femenina. Carme Karr conreà el periodisme, la narrativa breu, la novel·la, el teatre, els contes per a infants, les conferències i, fora de la literatura, la composició de peces musicals.

Caterina Albert (1869-1966).

Propietària de terres a l’Empordà, es va dedicar a l’escriptura de manera esforçada i reflectint sempre la situació de les dones en el mitjà social on vivia. Ella mateixa va veure’s forçada a amagar la seva identitat sota el pseudònim de Víctor Català. Ha estat reconeguda per altres escriptores (Mercè Rodoreda, Marta Pessarrodona) com una mentora.

Va començar al teatre amb el monòleg La infanticida premiat als Jocs Florals d’Olot el 1898, que va resultar escandalós. Això la va fer decantar-se pels contes i la novel·la.

El 1902 va publicar Drames rurals, el 1904 Ombrívoles i el 1905, Solitud, la seva obra mestra. En aquestes obres, pertanyents al Modernisme, analitza la situació de la dona i pinta un escenari rural gens idíl·lic, ans violent i cruel. A Solitud, la protagonista, Mila, abandona la casa i el marit cercant una nova vida.

En el període Noucentista va publicar la novel·la Un film (1926) i Contrallums (1930).

Després, en la postguerra va publicar Vida mòlta i Jubileu (1951). El 2005 es va publicar Quincalla, Mil adagis per aprendre vocabulari, un recull de rodolins que havia escrit entre 1957 i 1962, amb la finalitat de rescatar de l’oblit paraules poc emprades.

Ma Antònia Salvà(1869-1958).

Formada en l’ambient culte de la "Renaixença" mallorquina, va començar a publicar a finals del segle XIX, a l’empara de Miquel Costa i Llobera. En aquest temps, l’obra s’inscriu en la temàtica rural de l’Escola Mallorquina, amb poemes sobre la casa de la seva infància a Llucmajor, les feines del camp i el rerefons de les cançons populars mallorquines, encara vives en l’època. Després, va contactar amb Josep Carner que la va introduir en els cercles literaris de Barcelona, especialment, amb la traducció de Mireia (1917) de Frederic Mistral.


A més d’aquest autor, també va traduir Manzoni, Pascoli i altres. De la seva obra destaquen els poemaris Espigues en flor (1926), El retorn (1934), i Lluneta del Pagès (1952). Després d’anys de ser considerada una poesia menor, dedicada a la ruralia i de carregar amb els prejudicis de la seva condició de dona, actualment està considerada una clàssica moderna.

Virginia Woolf (1882-1941)

		Novel·lista i crítica britànica del Grup de Bloomsbury. Es va casar amb Leonard Woolf i junts van fundar l’Editorial Hogarth Press, on es van publicar les seves obres i les de Katharine Mansfield o Sigmund Freud. Va començar el 1915, amb Fi de viatge. Influïda pel filòsof Henri Bergson, quan publica La senyora Dalloway i Al Far (1927), l’argument flueix de la vida interior dels personatges i els punts de vista múltiples. Després va publicar Les ones, Orlando (basada en la vida de Vita Sackville-West, amiga i també escriptora) i Una habitació pròpia, que ha estat reconeguda com una reivindicació del dret de la dona al món de la creació i a tenir un lloc a la vida.


Va exercir l’assaig i la crítica literària en diaris i revistes. També va deixar correspondència i els seus diaris que van ser publicats de manera pòstuma. És una icona del feminisme. Al març de 1941 es va suïcidar, entrant al riu Ouse, prop d’on vivia

Aurora Bertrana (1892 -1974)

És una escriptora que va ser personatge singular en la literatura catalana del segle XX. Filla de l’escriptor Prudenci Bertrana, un dels seus primers treballs va ser en un tercet de noies que tocava jazz en la Barcelona noctàmbula dels anys 20. Després, va marxar a Suïssa per estudiar música i es va casar amb monsieur Choffat, com l’anomenaria sempre en les seves Memòries, un enginyer suís. Amb ell va marxar a un destí aleshores exòtic, la Polinèsia. D’allí va sortir el seu primer llibre de viatges, Paradisos oceànics (1930). Després quedaria atreta pel Marroc sensual i fanàtic (1936).


Exiliada a Suïssa, retorna el 1949 i publica diverses obres on posa de manifest una postura antibèl·lica Tres presoners, Entre dos silencis, etc. Però, sens dubte, la seva obra cabdal són les memòries publicades en dos volums, Memòries fins al 1935 i Memòries del 1935 fins al retorn a Catalunya, sent el primer volum el més interessant i cosmopolita. El 1970, Rovira Beleta du al cine la novela Vent de grop, amb el títol La larga agonía de los peces fuera del agua, protagonitzada per Joan Manuel Serrat.

Mercè Rodoreda (1908-1983)

		És la novel·lista catalana més important de la Renaixença ençà i l’autora de la novel·la catalana més coneguda de tots els temps, La plaça del Diamant (1962), traduïda a més de vint idiomes. Començà a escriure en l’ambient lliure i creatiu de la II República, publicant contes per a revistes, i novel·les que, després, rebutjaria, excepció feta d'Aloma (1938), que va reescriure als anys 60. A les primeries de la guerra civil va treballar al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i a la Institució de les Lletres Catalanes.


Exiliada primer a París i després a Ginebra, va obtenir el premi Víctor Català amb Vint-i-dos contes (1958). Amb El carrer de les Camèlies (1966) guanyà el premi Sant Jordi, el de la Crítica i el Ramon Llull. A mitjan anys setanta retorna a Catalunya, a la població de Romanyà de la Selva, on acaba la novel·la Mirall trencat (1974) i, entre d'altres, encara publica Viatges i flors i Quanta, quanta guerra..., el 1980, any en que li és atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Deixà sense acabar La mort i la primavera. Durant l’any 2008 s’ha celebrat el seu centenari que es tanca al desembre amb l’exposició de la seva obra pictòrica.

Ma Aurèlia Capmany (1918-1991)

Escriptora polifacètica, nascuda a Barcelona, va conrear la novel·la, el teatre, l’assaig, l’article d’opinió i el guionatge de ràdio i televisió. Va exercir també de política, de feminista i d’agitadora cultural. Va estudiar a l'Institut-Escola i es va llicenciar en Filosofia. En la postguerra va treballar com a gravadora de vidre i com a mestra a l'ensenyament secundari. El 1947 queda finalista del premi de novel·la Joanot Martorell amb Necessitem morir i el guanya l'any següent amb El cel no és transparent. El 1956 publica Betúlia, però les seves obres més conegudes són El gust de la pols i Un lloc entre els morts, premi Sant Jordi 1968.


El 1959 va fundar, amb Ricard Salvat, l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, on va exercir de professora, d'actriu, de directora i de traductora, estrenant també les seves obres. Va escriure molts d’articles sobre temes de la cultura catalana i la situació de la dona. Com a política, va ser regidora i responsable de les àrees de Cultura i d'Edicions de l'Ajuntament de Barcelona i membre de la Diputació de Barcelona, des del 1983, pel Partit dels Socialistes de Catalunya.

Doris Lessing (1919)

		Va néixer a Kermanshah, Irán. Al 1924 va anar amb la família a Rhodèsia del Sud (avui Zimbabwe), on va viure fins als 30 anys. Del seu segon matrimoni amb Gottfried Lessing, membre del Partit Comunista, es va quedar el cognom amb que ha signat la seva abundant obra. Instal·lada a Londres, des de 1949, va escriure contra la política de segregació racial i sobre l’emancipació de les dones, temes que integren la sèrie Fills de la violencia. Punt i apart va ser la publicació d’El quadern daurat (1962) una narració de les seves experiències a les colònies, la vida intel·lectual als ambients progres de Salisbury i Londres, el desencant revolucionari, la maduresa i la solitud.


Va ser una fita en la literatura feminista, comparable a l’aparició d’El segon sexe de Simone de Beauvoir. Ha seguit escrivint sobre temes d’actualitat com ara La bona terrorista, el Diari d’una bona veïna i la més recent La clivella (2007). El 2001 va rebre el premi Príncep d’Astúries i el 2007 el premi Nobel de Literatura.

Carmen Martín Gaite (1925-2000)

Nascuda a Salamanca, va ser a Madrid on va contactar amb un grup de joves escriptors, com ara Ignacio Aldecoa, Jesús Fernández Santos, Josefina Rodríguez, Alfonso Sastre i Rafael Sánchez Ferlosio amb qui es va casar el 1953. Col·laboradora en diaris i revistes, va obtenir el premi Café Gijón amb El Balneario el 1955, i el Nadal amb Entre visillos el 1958. Al 1972 es va doctorar amb la tesi Lenguaje y estilo amorosos en los textos del siglo XVIII español. Posteriorment, publicaria l’assaig Usos amorosos en la postguerra española, un epígon de la investigació doctoral. El 1978 va obtenir el Nacional de Literatura per El cuarto de atrás. El 1979 publica Cuentos completos, recull de narracions. Després Caperucita en Manhattan amb il·lustracions d’ella mateixa, Nubosidad variable, La reina de las nieves, Lo raro es vivir...


És també autora de poesia, teatre, assaig, guions de televisió i traductora. La seva obra combina, des del principi, el realisme amb l’intimisme i la fantasia, tot descrivint la situació de les dones que són protagonistes en molts llibres. L’atzar ocupa un lloc progressivament important en l’obra d’aquesta autora de veu personal i inconfusible en la narrativa de la segona meitat del segle XX.

Ana Maria Matute (1926)

		Nascuda a Barcelona, va donar-se a conèixer amb Los Abel, el 1948. La seva obra descriu l’ambient de la postguerra, des del punt de vista infantil. Després, la trilogia Los mercaderes, La torre vigía i Olvidado rey Gudú, amb un ambient medieval. Matute ha fet denúncia social en la seva obra i ha evolucionat vers un món de gran fantasia. Ha escrit també literatura infantil, perquè sent una gran inclinació vers el món dels nens i nenes. Alguns títols seus són: Los niños tontos, Caballito loco, Paulina, etc. Ha rebut molts premis com el Café Gijón, el Planeta, el Nacional de Literatura i, al 2008, el Quijote de las Letras Españolas, en reconeixement a la seva trajectòria literària.


Les darreres obres publicades han estat Aranmanoth i Paraíso inhabitado (2008). És membre de la Reial Acadèmia Espanyola des de 1996.