la red Construyendo Europa Documentos Enlaces
Opinión
Actualidad
Agenda
Galeria
Fotográfica
Dones Pioneres

FILÒSOFES PIONERES

 
 

Rachel Bespaloff (Bulgària, 1895 – EUa, 1949)
 
Va néixer en el si d'una família d'intel·lectuals jueus, Va passar els primers anys de la seva infància a Kiev, i després es va traslladar amb la seva família a Ginebra, on va estudiar música i dansa. El 1919 es va instal·lar a París, ciutat on va conèixer el filòsof Leon Chestov, i va començar a escriure sota l’impacta del seu pensament. Gabriel Marcel i Jean Wahl, impressionats pels seus estudis sobre Heidegger i Kierkegaard, la van convidar a publicar a la Revue philosophique. El juliol de 1942 es va exiliar als Estats Units amb el seu marit, la seva mare i la seva filla. Allà va treballar fent classes de literatura i civilització franceses al Mount Holyoke College de South Hadley, fins que va decidir posar fi als seus dies a causa d'una ‘extrema fatiga’.
  
 

María Zambrano (Vélez Málaga, 1904 -1991)
 
 
 
Tot i que va néixer a Vélez Málaga, María Zambrano va passar la seva adolescència a Segovia. El 1927 va iniciar el seus estudis de Filosofia a la Universitat Central de Madrid i, quatre anys més tard, va començar a treballar a aquesta institució com a professora auxiliar fins el 1936.També durant la Segona República, i gràcies a les anomenades Missions Pedagògiques, Zambrano entraria en contacte amb escriptors com Luis Cernuda o Camilo José Cela.
 
Després de l'inici de la Guerra Civil, va viatjar amb el seu marit a Xile, tot i que la caiguda de Bilbao en mans de les tropes nacionals va provocar que el matrimoni tornés a Espanya el 1937.
Fins a l'acabament de la guerra, Zambrano donaria suport incondicionalment a l'exèrcit republicà. A partir del 1939, la instauració del franquisme la va empènyer a creuar la frontera francesa i a una espiral de viatges per a Amèrica Llatina durant els anys 40, al llarg dels quals impartiria nombroses conferències.
A la dècada dels 60 va tornar a Europa, per bé que no trepitjaria un altre cop sòl espanyol fins el 1984, tres anys després d'haver estat guardonada amb el Premi Príncep d'Astúries de Comunicació i Humanitats. El 1988, Zambrano rebria també el Premi Cervantes.
 

 

Hannah Arendt (Hannover, 1906 – Nova York, 1975)
   
 
Tot i que acabaria obtenint la nacionalitat nord-americana, Hannah Arendt va néixer a la localitat alemanya d'Hannover, en el si d'una família jueva. Fervent admiradora dels postulats kantian, va estudiar Filosofia amb teòrics com Martin Heidegger i Kart Jaspers. Va començar a exercir la docència en sortir de la Universitat, per bé que el partit nazi l'apartaria de les aules a causa de la seva ascendència jueva. Arendt fugiria llavors a París, on entraria en contacte amb un dels representants més influents de l'Escola de Frankfurt, Walter Benjamin, al temps que ajudaria altres refugiats. Malgrat l'exili, va ser conduïda al camp de concentració de Gurs, del que va poder escapar. El 1940, s'exiliaria als Estats Units.
Arendt és recordada especialment per la seva tasca como educadora, politòloga i sociòloga, sense obviar els seus estudis contra el totalitarisme, com ara Els orígens del totalitarisme (1951) o Entre el passat i el futur. Vuit exercicis sobre la reflexió política (1961).
  
   
 

Simone Weil (França, 1909 –Gran Bretanya, 1943)
   
 
 
Pensadora i escriptora francesa, nascuda en el si d’una família de la burgesia jueva, a París, fou deixeble del filòsof Alain i va ensenyar filosofia a l'Escola Normal Superior (1931-1934). Convençuda que per comprendre les lluites obreres cal compartir les condicions de vida del proletariat, va abandonar l'ensenyament i, de 1934 a 1935, va ser obrera de les fàbriques Renault, experiència que va descriure a La condició obrera (publicada el 1951). En esclatar la guerra civil espanyola, va anar al capdavant de Barcelona, on va lluitar al costat dels republicans. Poc després va travessar una crisi espiritual, i es va acostar a la fe catòlica. El 1942 es va incorporar a les forces de la França lliure a Londres.
Nombrosos llibres recullen els seus articles, assaigs, manuscrits i diaris íntims, que tracen la seva recerca de la justícia social i de la salvació individual: La malaptesa i la gràcia (1947), El coneixement sobrenatural (1949), L'arrelament (1950), Carta a un religiós (1951), La font grega (1953), Pensaments desordenats concernents a l'amor de Déu (1962). Ha deixat també una tragèdia, Venècia salvada (1940), i poemes, recollits en un volum el 1968.
   
 

Jeanne Hersch (Ginebra, 1910 – 2000)
   
 

Fou filòsofa, escriptora i traductora. Va estudiar a les universitats de Ginebra, Heidelberg, Friburg de Brisgòvia -on va ser deixeble de Heidegger- i París. Assistent de Karl Jaspers, va publicar el seu primer llibre L'illusion philosophique, el 1936. El 1966 va ser nomenada directora de la Divisió de Filosofia de la UNESCO. Més tard, el 1970, seria designada representant de Suïssa davant el consell executiu d'aquella institució.
Entre la seva àmplia producció, cal ressaltar la rellevància del treball que es va dur a terme sota la seva direcció amb motiu de la commemoració del vintè aniversari de la Declaració de Drets Humans.

 
 
En ell va voler mostrar "la universalitat de l'arrel dels drets humans ", promovent una acció que només podia fer des d'allà, posant en joc, ens diu, els seus "tentacles a tot el món". Amb aquesta finalitat, i segons digué ella mateixa, va demanar tot tipus d'empremtes, de qualsevol origen, de les aspiracions de l'ésser humà, que fossin expressió de les seves necessitats, amb l'única condició de ser anteriors a 1948. El resultat d'aquesta iniciativa va ser la publicació de Le droit d'être un homme, París, UNESCO, 1968 i Lausanne, Payot, 1968.
Entre les seves més importants obres hi ha: Le Droit d'être un homme (1968) i L'étonnement philosophique (De l'école Milet à Karl Jaspers).
   
 

Judith Butler (1956- )
   
 
 
Filòsofa post-estructuralista i professora del departament de retòrica i literatura comparada de la Universitat de Califòrnia, Berkeley. Ha realitzat importants aportacions en el camp del feminisme, la Teoria Queer, la filosofia política i l'ètica.
Una de les contribucions més destacades de Butler és la seva teoria performativa del sexe i la sexualitat.
 
Tradicionalment, el construccionisme social ja ens parlava de la construcció del gènere, és a dir, que les categories femení i masculí, o el que és el mateix, els rols de gènere són constructes socials i no rols naturals. Butler arriba a aquesta conclusió basant-se en les teories de Freud i Lacan. Butler té influencies també de Foucault: És el discurs mateix el que vehicula els valors i les normes, en aquests cas, del imperialisme heterosexual. I assumeix de Derrida la deconstrucció que ella expressa com a resignificació del discurs, és a dir, el fet de resignificar les paraules. Butler sobrepassa el gènere i afirma que el sexe i la sexualitat lluny de ser una cosa natural són, com el gènere, quelcom construït.
Autora d’El Gènere en disputa. Feminisme i la subversió de la identitat (1990) i Cossos que importen. El límit discursiu del sexe (1993), tots dos llibres descriuen el que avui es coneix com a Teoria Queer. Judith Butler també és autora d'altres títols, entre ells Mecanismes psíquics del poder (1997), El crit d'Antígona (2000), Contingència, hegemonia, universalitat (2000, diàleg a tres bandes amb Slavoj Zizek i Ernesto Laclau), La dona i la transformació social (2003), Vida precària (2004) i Desfer el gènere (2004).