Periodistes pioneres

MARINA BRU:
“L’exigència que hi ha cap a una dona no la tenen els homes”

Durant més de 40 anys ha estat exercint una professió, la de periodista, en uns anys marcadament difícils on no hi havia pràcticament dones. Nascuda a Lleó, l’any 1928, l’època que li va tocar viure li tenia reservada tota mena de col·laboracions en revistes i suplements per a dones que ella va saber donar-li la volta de manera intel·ligent. Compromesa amb uns ideals democràtics va treballar en la clandestinitat per aconseguir unes llibertats perdudes feia temps. Amb la recuperació de la democràcia va continuar treballant, des de l’àmbit local, com a periodista i durant uns anys va ser Tinent d’Alcalde a l’Ajuntament de Sant Boi de Llobregat.

Jubilada a causa d’una greu intervenció quirúrgica en l’actualitat és la presidenta de l’Associació per a les Nacions Unides a Espanya i vicepresidenta del Consell Català del Moviment Europeu, dues organitzacions que li permeten estar en contacte i viure una de les seves passions: les relacions internacionals.

L’any 2003 va ser guardonada amb la Creu de Sant Jordi, atorgada per la Generalitat de Catalunya i ha rebut, també, el premi Rosa del Desert  (2002) en reconeixement per la seva feina, guardó que atorga l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya.

Quedem amb la Marina al Col·legi de Periodistes per a xerrar de la seva vocació: el periodisme i de les quatre dècades que li ha dedicat .

Aquí no li serà fàcil trobar feina “vaig tenir certes dificultats per a integrar-me en el món del periodisme català. El pa de cada dia me’l donava la moda, treballava en una revista que es deia “Centro Moda” que estava molt bé. Vam treure un número que es deia la moda democràtica i ens van voler tancar la revista, sempre teníem problemes perquè, encara que el tema fos la moda, sempre buscàvem altres aspectes no tan glamurosos i més socials com la situació en la indústria tèxtil. Però no era gens fàcil perquè els directors i els  propietaris sempre volien que traguéssim la Sofia Loren que, llavors, era un mite i l’havíem de treure per a tot i ho fèiem però també parlàvem de que hi havia tants obrers i de que s’havia fet això o l’altre.  Amb Regina Tallà, la meva amiga i secretària teníem el nostre propi arxiu que posava Christian Dior i dins hi havia en Raventós, el Guti i altres”.

Quan arriba a Barcelona recupera el contacte amb aquells companys periodistes de Salou i entra a l’Associació de la Premsa de Barcelona. El seu primer contacte polític va venir de la mà del seu germà Carlos María Bru “treballava molt amb ells però em costava molt fer-me d’un partit perquè necessitava la llibertat que durant tants anys ens l’estaven negant. Recordo un dia que Anton Cañellas em va dir - mira aquesta tarda coneixeràs a dues persones que t’interessaran molt-, eren Joan Raventós i Jordi Pujol. Em sentia  pròxima al PSC però sense afiliar-me, treballava molt amb els companys periodistes democràtics amb Cadena, Pernau, però mantenint la meva llibertat. Un dia, en un concert d’en Lluís Llach, em van agafar, em van ficar dins d’un sis-cents groc, por si de cas no es veia bé, i em van donar una pallissa. Llavors, Solé Barberà, va posar una denúncia a la policia i Joan Raventós em va donar un gran suport i això va fer que finalment m’inclinés i l’any 1976 vaig entrar al PSC”.

En aquells anys i en la seva professió no era molt habitual trobar dones. La Marina no creu que hagi tingut algun tipus de dificultat per ser dona “el que si hi havia era una forta tendència a que t’encarrilessin cap a certs temes i, reconec que jo vaig caure en aquesta temptació però, cal a dir que eren anys molt difícils i o feies això o senzillament no treballaves. El que si intentava era donar-li certa dignitat a la meva feina com ja he explicat abans i és cert que a un home, pel fet de ser-ho, no li oferien feina en aquesta premsa feminoide. A més a causa de la meva vida personal, amb un fill i el meu marit que es va posar malalt, em vaig veure amb l’obligació de deixar de banda les meves il·lusions i, en aquest sentit, sí que podria dir que vaig tenir certes dificultats pel fet de ser dona, en canvi, en la relació amb els companys, en absolut."

Dins de l’àmbit professional la seva gran il·lusió hauria estat haver-se dedicat a Internacional i a la Crítica de Cinema “el cine ha estat la meva gran passió des dels 11 anys. A Madrid vaig començar fent crítica de cine però aquí, a Barcelona, va ser impossible. De totes maneres el que jo he dit sempre es que a mi m’agrada la taula de redacció. Recordo que en aquells anys tothom volia ser corresponsal a no sé on però, a mi no m’agradava i sortir al carrer, tampoc gaire, el que realment  m’entusiasmava era el treball en la redacció, per exemple, poder graduar una notícia segons on la poses o com la poses era, per a mi, molt important. No crec que sigui molt normal, generalment la gent jove, com és natural, vol fer una feina més brillant. Ara, suposo, que ja no es fa així però en els meus temps, 3 o 4 periodistes programàvem el que havia de sortir l’endemà, com, a quin espai, on… Per a mi, donar espai a una notícia era crucial, clar que eren altres temps però poder col·locar, per exemple, una notícia d’algun sindicat en la portada o una pàgina senar era una lluita, era com aconseguir una gran victòria… sempre m’he sentit molt de redacció, molt de treball en equip”.

homes. Una errada  feta  per una dona és una errada monumental, una errada d’un home és només això. Recordo fa molts anys, en una reunió a Barcelona, que una dona deia que només aspirava a ser tan mediocre com el mediocre dels homes. Sempre tenim que demostrar moltíssim més i en canvi hi ha homes mediocres a punta pala”.

En aquests moments el futur de la professió se’l mira amb un cert astorament i també amb respecte cap a les noves tecnologies  “la meva actitud no és molt bona, la veritat es que soc bastant dolenta per a les noves tecnologies. Però, clar les tecnologies han canviat de tal manera el missatge que aquest ja no és la notícia, és l’instrument. Per això la formació professional ha de canviar, ja s’ha canviat molt, perquè la gent jove surt d’una altra manera i amb altres coneixements. En tot cas, el que perviu sempre, és la idea, i això, li donis a un botonet o escriguis amb una estilogràfica o amb un llapis, perviu sempre. Sincerament em costaria molt adaptar-me a la feina en aquests moments, és tant el cabdal d’informació que hi ha ara, que cal filar molt prim. Hi ha moltes informacions contradictòries que et vénen de totes parts però, al mateix temps, ara un és més lliure i això és molt important, ja que, un dels grans crims que s’han comés, en la nostra professió, ha estat mantenir captiva la notícia, mantenir captiu al periodista. Sincerament, crec que és un atemptat contra els principis no només de la nostra professió, sinó dels principis humans”.

No és amiga de donar consells i així ens ho ha dit quan li hem demanat que li diria a les noves promocions, sobretot, a les noies joves que s’inicien ara en aquesta professió “crec que no s’han de donar consells i els vells, menys que ningú, perquè tenim molta experiència però, també, una càrrega de culpa de tantes coses que n’hem fet de bones i dolentes que no em sento capaç de donar cap consell. Ttinc una neboda néta que hi anirà a la universitat i no m’atreviria a dir-li res, només l’importància de la veracitat que sempre és diferent per a uns i per a altres, sabent, sempre, que algú pot estar en desacord amb el que tu dius però, crec, que el que diu l’altre és tant o més important com el que estàs dient tu. Això és el consell que donaria que el que està davant pot tenir la raó i saber esclarir això és, crec jo, el gran enigma del periodisme i de la vida”.