Periodistes pioneres

Marta Pessarrodona
Poeta, especialista en el grup de Bloomsbury

:
“Amb un poema bo pots passar a l’eternitat”

Tot va començar a Terrassa el 1941 on va néixer la Marta, amb uns pares que, molt jove, li van obrir compte a una llibreria. També amb un grup d’amics que llegien i escrivien i amb els quals van formar un efímer Grup de Terrassa. Va començar a publicar poesia el 1964 i ho segueix fent de manera regular i espaiada. Va ser lectora d’espanyol a la Universitat de Nottingham (Anglaterra) i va treballar en una editorial. Fa molts d’anys que va per lliure i escriu, dóna conferències i viu, de tant en tant, a ciutats que estima amb intensitat: Londres, Berlín, Buenos Aires, Zuric o Jerusalem. Es podria dir que tot ho fa amb intensitat i quan investiga ho fa amb rigor. Amb aptituds per a l’esport –de jove li van dir que tenia cor d’atleta— n’ha practicat diversos: handbol, bàsquet, hoquei, tennis i golf, i afirma que “l’important és jugar, no guanyar”. Els gossos, i les gosses darrerament, sempre han compartit la seva llar. Creu que els animals de companyia “tenen més poesia de la vida que nosaltres”.   

Per damunt de tot, poeta 

Marta Pessarrodona va decidir ser escriptora, “des de sempre” diu. “Era la professió del primer carnet d’identitat”. En aquesta tasca d’escriure ella és considera “per damunt de tot, poeta”. “Perquè penso” explica, “que va amb el meu caràcter. A mi m’agrada de moltes coses treure’n una paraula. M’agrada la condensació. Admiro moltes novel·les, però la novel·la és prolixitat”. I posa un exemple que té a veure amb dos dels seus autors estimats: “Pensem, per exemple, en la guerra civil i les seves conseqüències. Naturalment, ens ve al cap La plaça del diamant. Però, és que Riba amb una Elegia de Bierville gairebé t’ho explica tot, també”. 
 
En canvi la poesia és un gènere molt menys llegit, que arriba menys al gran públic. “Sí”, replica, “però, sempre, tothom t’acaba citant un poema que coneix. A més, amb un poema bo pots passar a l’eternitat. No cal escriure massa” diu.

Es considera poeta en qualsevol moment, per això no destacaria moments concrets. “Quan sembla que no ho sóc perquè no he publicat llibres recents, ho segueixo sent”. En canvi, “conec qui diu: no, jo no sóc poeta, ho vaig deixar l’any tal i després res de res. El Gabriel Ferrater mateix, quan el vaig conèixer em va dir: no, ja no sóc poeta, sóc lingüista”. 

La lectura professional

“Primer de tot sóc lectora. Sempre dic que l’escriure no em faci perdre el llegir”. Marta Pessarrodona ha llegit professionalment per a una editorial. Li pregunto si creu que aquesta obligació professional  és bona per a qui escriu. “No és dolent. Jo hi he treballat 15 anys i fent de tot. Quan vaig plegar era directora literària, el màxim en una editorial i vaig pensar, prou, el que m’agrada és estar a casa meva, escrivint, fent deu mil coses. Però, crec que –i una editora m’ho ha confirmat recentment— com a autora no sóc gens emprenyadora i és perquè sé l’emprenyadors que poden ser els autors. T’ensenya molt. Veus molta vanitat inútil”.

També valora les coneixences d’aquest treball. “A la vegada hi ha possibilitats. La meva amistat amb la Rodoreda, si jo no hagués fet d’editora en aquell moment potser no hauria existit”.

L’exigència a l’hora d’escriure

Si una persona ha llegit assaig o biografies de Marta Pesarrodona s’adona del seu rigor en la més petita citació que fa. En relació a això, diu que “com primer sóc lectora m’emprenya molt quan em tracten de tonta. El que penso que els meus eventuals lectors són intel·ligents i més o menys preparats”. La recerca investigadora ocupa molt de temps i després cal triar una part, només. Li pregunto si no sent una mica de frustració quan elimina una bona part del que ha preparat. “No. Sempre serveix per a alguna cosa. Crec realment que el saber ocupa lloc i s’ha de ser molt rigorós, no omplir les pàgines amb coses que no valguin la pena”.  

Li comento que té una obra molt extensa en diversos camps de l’escriptura i en contesta “perquè vaig començar relativament jove. Però com a poeta no. Sempre hi van cinc anys. I, per exemple, aquest any 2008, he publicat una antologia perquè la meva obra estava esgotada. L’any que ve publicaré un nou llibre de poesia i hauran passat 11 anys, gairebé, des del darrer. Crec que no s’ha d’atabalar el lector”.

La traducció, fidel

Pessarrodona s’ha dedicat a traduir moltes i molts autors, anglosaxons sobretot. Què és millor a l’hora de traduir, la fidelitat absoluta o una certa interpretació? “La fidelitat, sens dubte. No tinc gaires teories sobre la traducció, només una: el que em preocupa més és sempre que una traducció meva de la Doris Lessing no sembli de la Marguerite Duras. És molt important el to de veu de l’autor o l’autora original. Aleshores, com més literal és, més t’hi acostes, crec jo”.

És difícil traduir poesia? “Públicament, no n’he traduït mai. És un gran esforç i prefereixo dedicar-lo a la meva carrera de poeta. He traduït alguna vegades poemes perquè no m’agradava com estaven. Per exemple, hi ha un poema de Yeats que m’agrada molt, que treus sempre que hi ha una guerra. Va d’un aviador irlandès que preveu la seva mort. Diu ‘aquells contra els que lluito, no els odio. Aquells per als quals lluito, no els estimo’. Pam, pam! En canvi, el Marià Manent, que és molt bon traductor, fa tant vers català que es perd aquesta força. Si n’he parlat en un article he posat la meva versió, perquè és més entenedora. Però això no és traduir”.

El compromís de l’escriptora

L’escriptor/a ha d’estar compromès més que un altre ciutadà perquè la seva opinió té més ressò? “Home, si està compromès millor, però també es cometen molts errors. O coses incomprensibles. Un poeta que admiro molt, el Philip Larkin, mort fa 12 anys, cada vegada que l’entrevistaven expressava la seva admiració per la Thatcher, no sé si era per emprenyar. Larkin és un gran poeta, però si una persona no puc admirar és la Thatcher.”

Li recordo que ella ha estat compromesa. “Vaig militar políticament els anys 60 a l’MSC. Em vaig adonar que perdia tant temps... que no tenia vocació de política professional, i que era millor que em dediqués al meu. Em sento encara una persona d’esquerres i crec que la política, en general, la fem tots i totes”.

L’impossible Nobel de Rodoreda

En aquest final de 2008, quan s’acaba l’any dedicat a Mercè Rodoreda li pregunto si considera Mercè Rodoreda la millor escriptora catalana dels dos darrers segles. “La millor de la Renaixença ençà”, diu sense cap dubte, però puntualitza: “potser ara hi ha algú tan bo o més bo. No ho sé. Virgínia Woolf té una anotació de diari que m’encanta. És quan llegeix l’Ulisses de James Joyce. Té sentiments ambivalents, i acaba dient: ‘Què difícil és veure la bellesa del que fan els nostres contemporanis!’

Marta Pessarrodona creu que si Mercè Rodoreda hagués viscut més i hagués tingut una promoció com la del darrer any “hauríem tingut un Nobel”. Addueix que “Doris Lessing acaba de fer 89 anys, si s’hagués mort als 75 s’hauria quedat sense Nobel”.

A més, sobre els Nobel atorgats a dones diu: “sembla que han agafat carrereta, després d’un munt d’anys de no donar-lo a dones. A partir de Toni Morrisson, ve la Jellinek que és molt bona, la Symborska que és extraordinària... Per cert, ara he de marxar, a les 8 de la tarda tinc classe de polonès”

Perquè estudies polonès? “Perquè els millors poetes actuals són polonesos. Ho estudio per llegir en versió bilingüe, que ho entengui almenys”.

Una àmplia bibliografia

Marta Pessarrodona ha conreat l’assaig, la narració (que no la novel·la), la biografia, el teatre, la traducció... i la poesia que és el gènere amb el qual es defineix. Va començar a publicar poemes el 1964 i el darrer volum és una antologia poética Poemes 1969-2007, aparegut enguany mateix que és una selecció dels seus millors poemes, amb algunes poesies inèdites. Pel mig, títols com Berlin suite (1985) o L’amor a Barcelona (1998).

Entre les biografies, hi trobem els retrats, publicats per l’Institut Català de les Dones, de Montserrat Roig, Maria Aurèlia Capmany, Mercè Rodoreda o Caterina Albert. Els retrats col·lectius estan als volums Fauna o Donasses. I en el centenari de Mercè Rodoreda, cal remarcar la seva Mercè Rodoreda i el seu temps, on coneixem la Rodoreda en els anys brillants de la II República.
     
És responsable de la traducció de més d’una trentena de títols d’autors anglosaxons i uns quants francesos. Entre els i les més rellevants Virgínia Woolf, Susan Sontag, Marguerite Duras, Doris Lessing, Quentin Bell, Lewis Carroll o Gerald Brennan. El 1988 va comissariar una gran exposició, a Barcelona, sobre el grup de Bloomsbury. Ara mateix, està preparant un llibre sobre el primer exili: França 1939.