Com va ser la teva formació com actriu?

La meva formació va ser rigorosa, sobretot, en la dicció. Ho trobo a faltar. La base del teatre és la paraula i s’ha d’entendre el que es diu. La veritat és que l’escola Adrià Gual va marcar els inicis del teatre contemporani al nostre país. I encara no se li ha reconegut suficientment. És veritat que ara fan homenatges a Salvat, però... Si jo no hagués passat per aquesta formació, que agraeixo profundament, o per l’escola Isabel de Villena amb la confiança que em va demostrar la seva directora, la meva vida hauria estat molt diferent. El mes passat vàrem fer una trobada d’alumnes 50ons i 50ones amb mestres. Em va fer molta il·lusió retrobar-los. Quan els tenia a classe eren unes criatures de 6 o 7 anys. N’hi ha que no els havia vist mai més. Alguns i algunes ara formen part del món de la cultura i fins i tot hem treballat plegats, com Albert Mestres, autor teatral i director; Ester Formosa, la filla del poeta. boníssima actriu i cantant; Anna Casassas, excel·lent traductora; David Nel·lo, escriptor amb una colla de premis. Ens vàrem aplegar als Tarantos perquè els Mas, que també varen anar al Villena, en són els propietaris

Ha canviat molt el teatre des dels seus inicis?

Ha canviat molt. Hi ha molt de positiu, sobretot el que hem aconseguit a nivell laboral i professional. Abans ho tenien molt malament. Treballàvem com professionals de l’espectacle però no sempre ens cotitzaven a la seguretat social. No teníem dret a l’atur ni a la jubilació. Per sort des del nostre Sindicat, l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC), hem lluitat per millorar i dignificar la professió. Les coses ara es fan més bé, producció, promoció, possibilitats d’exhibició, etc... tot i que encara hi ha molts aspectes per resoldre. Fa molts anys tot estava per fer, i no hauríem d’oblidar els nostres orígens. El món del teatre contemporani es va desenvolupar durant els anys 60 i 70. Ricard Salvat en va ser una peça fonamental junt amb els professionals que tenia al seu costat, i no és just que després se li negués el pa i la sal. Jo vull reivindicar-ho això. Hauríem de reconèixer que va ser el teatre més interessant que es va fer desprès de la guerra civil. Recordo les temporades de la Companyia Adrià Gual al Teatre Romea amb obres impressionants. Salvat va ser dels primers que va portar Brecht, Sartre, Pirandello, ens va descobrir Espriu, Brossa, Gil Novales, Handke va recuperar Apel·les Mestres, Ruyra, Rusiñol i tants d’altres, el millor de fora i d’aquí. Jo vaig tenir la sort de formar part d’aquest món.

Has estat sempre considerada com una actriu feminista i lluitadora?

He viscut el feminisme o la necessitat que els homes i les dones siguin iguals, des de sempre. Va ser una sort estudiar a l’Isabel de Villena, perquè ja hi havia aquest esperit... no es feien diferències. Era una escola que anava més enllà, i procurava una educació en la igualtat.
També em va ajudar a tenir una consciència feminista el fet de ser a prop de dones com Maria Aurèlia Capmany, una escriptora d’alt nivell, feminista i reivindicativa. Si no hagués tingut a persones com ella al costat segur que no m’hauria sentit feminista tan aviat. És clar que parlem d’un feminisme ben entès: no d’excloure l’home, si no d’anar al costat seu, però ningú al davant de l’altre. Cal tenir en compte que anys enrere les diferències eren abismals. Les desigualtats eren molt més grans, –ho teníem tot per conquerir- i calia reforçar la nostra manera de veure el món. Malgrat que no he militat en cap grup feminista, sempre he estat molt implicada i he participat en tot tipus de coses, sobretot per la violència contra les dones. També en contra de les guerres. Pot ser això m’ha enemistat amb algú, però sempre he estat disposada a dir la meva i defensar-ho públicament.
Malgrat tot vull aclarir que com a actriu mai no m’he sentit discriminada. Crec que en general a les actrius ens tracten i ens consideren de la mateixa manera que als actors. Una primera actriu és igual que un primer actor, cobra el mateix i al contracte no n’hi ha diferències de sexe.

Potser la nostra televisió nacional de Catalunya, la TV3, no m’han tingut molt en compte. Al principi em van deixar de banda perquè algun nou cap d’aquesta televisió va comentar que a mi ja se m’havia vist molt a la televisió i que calien cares noves. Sembla que la meva experiència de tants anys als espais dramàtics i als programes de Televisió espanyola a Catalunya no era aprofitable. És cert que aquesta mena de rebuig em va resultar dolorós, però tampoc li vaig donar massa importància perquè tenia feina al teatre. L’any 1997, el director Toni Verdaguer i TV3 van comptar amb mi per una sèrie molt maca, Dones d’aigua, per fer una de les protagonistes junt amb Carme Elias i Silvia Marsó. En aquesta sèrie, basada en l’obra de Carme Riera, la pròpia televisió trencava amb la seva tradició de ficció realista. Aquesta sèrie tenia un altre look. Fa poc es va reposar i molta gent que no l’havia vist ha reconegut la seva qualitat.

D’altra banda el món de la televisió l’he conegut ben a fons, en una època de gran creativitat, als estudis de Miramar, de l’Hospitalet, d’Esplugues i de Sant Cugat, treballant amb persones de la qualitat de Jaume Picas, Sergi Schaff, Mercè Vilaret, Roger Justafré o Lluís Maria Güell.

Per exemple, si vaig estudiar lletres va ser perquè al meu voltant només tenia com a referents senyores de lletres. No coneixia cap dona científica ni cap dona matemàtica, ni tan sols a l'escola. Hi ha vegades que penses que estàs prenent unes decisions lliurement, però en realitat estàs patint uns condicionaments estructurals. I no només això: a mi mai no em van explicar qui eren María Zambrano o Simone de Beauvoir. M'he trobat en una societat que no era la meva i ens una ambients culturals en què les dones no tenen cap mena de presència. També hi ha altres qüestions, com els acudits masclistes, que et tirin floretes pel carrer, les agressions sexuals... No ens trobem en una societat fàcil per a les dones. Sempre has d'estar en guàrdia. És per això que penso que el feminisme té corda per a estona. Cal saber què es la igualtat d'oportunitats, i encara estem lluny d'això.

Creus que una televisió pública hauria de donar feina a més actors i actrius de Catalunya?

Això sí que és una cosa a reivindicar i ho hem manifestat diverses vegades des del Sindicat. A TV3 s’han creat uns grups que s’autoalimenten de si mateixes. Comptar amb un grup fidel d’intèrprets sembla més una comoditat de producció que una feina seriosa de selecció. Una televisió pública hauria de ser més oberta... També el teatre públic i el privat (al disposar de subvencions) haurien de respondre de perquè de vegades només donen feina a cares conegudes de la ficció televisiva. A mi em sembla un error, entre altres coses, perquè el públic es cansa de veure les mateixes cares. A més, uns pocs tenen molta feina i per duplicat, i altres no poden accedir a representar les seves obres. No pot ser que gent boníssima mai no hagi fet una sèrie a TV3, o no hagi trepitjat mai el Teatre Nacional. La feina a la televisió hauria de ser més rotatòria. I d’altre banda, la gent també se n’adona que les sèries tenen desenvolupaments absurds perquè moltes vegades els guionistes es veuen obligats a canviar els guions basant-se en els compromisos dels actors.
Pel que respecta als professionals, s’entén que acceptem varies feines a la vegada, com un repte personal o per la por a no tenir feina més endavant. Com saps la major part de la professió no té mai la feina continuada. De vegades en tens i de vegades no. Per això alguns diuen a tot que si, i fan doblatge, televisió i teatre... i al final no aguanten. Ja hi ha hagut fracassos. I per descomptat, cal repartir més la feina.

Portes bé això de ser considerada una actriu polititzada?

No ho sé, si m’hi consideren. Jo m’involucro en els temes que m’interessen, dic el que penso, em manifesto. Potser de vegades aquest comportament no agrada tothom. Potser consideren que sóc massa crítica i potser m’ha perjudicat alguna vegada.
Per sort mai no han posat en qüestió la meva professionalitat. Bé, així ho espero. D’altra banda la feina va com va.
Quan la temporada passada vaig fer Aloma amb Dagoll Dagom al Nacional, tenia sis propostes més al mateix temps i vaig haver de triar-ne una. Aquesta temporada estic a l’atur i ara intentaré tirar endavant un projecte que vaig deixar penjat l’any passat.
De moment, a les llibreries podeu trobar un audiollibre titulat Dotze dames i una reina. Són 12 contes de Mercè Rodoreda interpretats per dotze grans actrius. La reina Rodoreda me l’han repartit a mi.

Al teatre has cantat, has ballat i has fet papers còmics. Has pogut desenvolupar també la teva vena còmica?

He fet més papers dramàtics però també n’he fet de còmics o amb humor. A finals dels seixanta i principis dels setanta a la Cova del Drac vaig participar en un seguit d’espectacles de Kabaret Literari, dirigits per Josep Anton Codina i amb textos de Maria Aurèlia Capmany i Jaume Vidal i Alcover. Espectacles de crítica social i política, plens d’ironia, d’humor, amb música i cançons.
També les dues obres de Dario Fo i Franca Rame: Joc de dos (parella oberta) i Un dia qualsevol amb direcció d’Enric Flores. O La reina castiza de Valle Inclan, dirigida per Alfons Flores. I moltes altres.

Com expliques que hagis fet tan poques pel·lícules de cinema?

El cine m’agrada, però no tinc una persona que em representi. És fonamental tenir un representant que vagi al darrere dels projectes. Segur que si m’hagués interessat molt fer cine ho hagués aconseguit. Però unes vegades perquè m’oferien coses quan jo tenia altres compromisos de teatre o perquè no em veia en el paper, he fet poc cinema. Recordo amb especial tendresa Solitud, un pel·lícula que ha quedat como una peça única pels cinèfils, i Lola de Bigas Luna.

Creus que al teatre es representa bé la violència de gènere?
Jo crec que en general, si. Però tinc alguns dubtes perquè amb la moda de reproduir les relacions de parella, de vegades veus que es parla de les relacions de dones i homes, i la violència de gènere queda soterrada, es deixa com a relacions “conflictives” on els dos membres semblen tenir la mateixa responsabilitat... El mateix em passa com a espectadora de cinema. Moltes vegades veus pel·lícules i te n’adones que no s’ha aprofundit prou en el tema i surts pensant que no s’ha dit tot, o que s’han transformat les situacions. Per la meva banda he col•laborat moltes vegades en actes contra la violència de gènere organitzats per la Plataforma Unitària contra la Violència. Crec que són molt necessaris aquests actes i portar aquest tema a tots els racons, fins que cap dona es senti maltractada per un home. S’ha de seguir denunciant perquè segueix passant. Això sí, crec que ha de ser una lluita de tots. No vull fer coses perquè puguin dir:” mira es queixen sempre les mateixes”. Jo crec en la força del teatre. No hem d’oblidar l’impacta individual i sobretot col·lectiu del teatre.
El tercer dilluns de cada mes hem de ser a la Plaça de Sant Jaume a les 8 del vespre.

Genealogies

Per a Carme Sansa, els referents en el món de la interpretació són Franca Rame, per la seva implicació política i feminista, per la seva capacitat com actriu i per la creativitat demostrada durant anys en les obres que escriu juntament amb el seu home el NOBEL Dario Fo

A nivell històric, i des de la tradició catalana, sempre ha admirat a Margarida Xirgu.

I com actriu, una intèrpret internacional destacada per a Sansa, ha estat i segueix sent Vanessa Redgrave: “Una de els millors actrius que tenim i una persona lluitadora. Estic convençuda que si aquesta dona no s’hagués implicat tant políticament, ho hauria tingut tot, més premis i més reconeixement. Ella és, per a mi, l’exemple de la diferència entre voler ser una estrella o ser una actriu compromesa amb la societat”