Com les compagina?

No ha estat ni és gens fàcil. Al començament de la meva pràctica en arquitectura, composava les nits, els caps de setmana i, de vegades, a les reunions ensopides, guixava els esquemes de les meves pròximes obres. Vaig estar uns vuit anys sense escriure ni una nota. Ara que ja no construeixo edificis, perquè només treballo com assessora en urbanisme, es quan puc combinar molt bé les dues activitats, dedicant unes hores a l’urbanisme i altres a la música. Però sempre la doble feina l’he desenvolupat amb moltes hores de dedicació, molta concentració i molt d’estrès en certs períodes.

Si ha de triar, com aplica l’ordre prioritats?

Crec que primer la música. Si tornés a néixer faria estudis de música, ara que hi ha moltes possibilitats de bona formació musical en escoles, universitats, etc. malgrat menys encara a Espanya que a Europa, però amb la Comunitat Europea hi ha facilitats per triar escoles, professors, laboratoris de música electroacústica o informàtica.

Per què va decidir estudiar arquitectura? S’hi va veure abocada per nissaga familiar?

No, encara que pel fet que el meu pare era arquitecte i constructor, vaig tenir molt aviat la possibilitat de conèixer aquesta disciplina i sobretot l’obra, la construcció. Havia fet tots els estudis de piano a l’Acadèmia Caminals (perquè van desaconsellar als meus pares el portar-me al Conservatori, que en aquells temps del franquisme deformaven en comptes de formar, deien). Vaig voler anar a Roma a estudiar música a l’acabar el batxillerat, perquè havia anat a l’escola italiana de Barcelona (la meva mare era italiana) i tenia el batxillerat italià. Volia ser directora d’orquestra. El decés del meu germà gran (9 anys més que jo) i el fet que el meu altre germà, Ricardo, era a Ginebra on estudiava arquitectura, va fer que la meva mare no em deixés marxar cap a Roma per no quedar- sola sense cap fill a casa. Vaig estar molt de temps pensant què havia d’estudiar, si no podia anar al Conservatori. Vaig descartar diverses disciplines per tal de triar quina era més propera a la música. Com que, a més a més, tenia un gran sentit messiànic volia escollir alguna disciplina que em permetés fer també una activitat útil a la societat, (volia canviar el món), doncs vaig creure que la arquitectura era la que més podria satisfer aquests desigs. I no em vaig equivocar. Vaig fer una molt bona tria.

Pel que fa a la música, té antecedents musicals a la família?

No, però a casa vaig escoltar música des d’abans de néixer. Els meus pares eren molt melòmans, tots dos tocaven el piano una mica, i sobretot a casa hi havien trobades d’amics molts dels quals eren compositors, com Mompou, Montsalvatge, Cercós, Casanovas, Turull, Valls. De petita vaig conèixer Joaquín Rodrigo el del Concert d’Aranjuez, i intèrprets i directors d’orquestra a més d’altres artistes, pintors, escriptors, etc. També em van portar de molt petita als concerts del Palau de la Música. Els meus germans, que eren més grans que jo, tenien una professora de piano, i quan feien classe, com que el piano era al dormitori dels pares, jo m’amagava a sota del llit des de on seguia tota la classe. De manera que un dia es van adonar que jo sabia tanta música com ells.

Per que va abandonar el despatx de Ricardo Bofill on hi va treballar fins l’any 1981?

Pel gir donat pel Taller d’Arquitectura en el llenguatge arquitectònic, en l’abandó de la recerca... i, alhora per la meva creixent conscienciació en el feminisme, que ja havia esclatat amb força al nostre país després de la mort del dictador i de la instauració de la democràcia. També per la meva adhesió a la causa de les dones i pel desig de la recerca de mi mateixa.

La dicotomia dona-arquitecte fou excepcional a la seva època?

Bastant. Quan vaig col·legiar-me al 1972, a l’Escola d’Arquitectura érem aproximadament sols un 8% de noies.

Com la veien els homes arquitectes?

Durant la carrera em deien que no l’acabaria, perquè a més a més estava casada. I després amb cert menyspreu, sobretot pel que fa a l’obra, la direcció de l’obra, amb els paletes, etc. Però, resulta que els que treballaven a la construcció van ser els que vaig trobar més respectuosos amb mi!

Què és el projecte Les dones i la ciutat?

És un projecte de recerca sobre com han de ser les ciutats perquè siguin més habitables i funcionin per a totes aquelles persones que, com he dit, no estan al cap dels dissenyadors quan projecten. Ni de les dissenyadores, moltes vegades. Es va desenvolupar entre el 1996 i el 1999 per la Fundació Maria Aurèlia Capmany, la Isabel Segura i jo mateixa, amb finançament de la Comunitat Europea, i diversos ajuntaments de Catalunya i d’Espanya.

Assessora en temes de gènere i ciutat a diferents municipis i províncies de Catalunya i de l’Estat. En què es basa el seu assessorament?

Els municipis, les províncies i les autonomies han començat a entendre que la configuració de les ciutats va lligada a l’estructura de la societat que l’habita, és a dir, societat i forma de l’entorn urbá interactuen i s’influeixen mútuament. Per tant, si es proposen introduir la variable gènere transversalment a totes les polítiques, també l’han de introduir en les urbanes així com en la construcció dels nous habitatges socials. Jo els assessoro en el coneixement de gènere per a l’urbanisme i l’arquitectura i a la seva aplicació als projectes i plans urbanístics.

També col·labora amb l’Institut Català de les Dones en temes d’urbanisme i gènere...

Justament es a través de l’ICD que s’incorporen els criteris de gènere a les polítiques d’habitatge i de planejament, que estan en els dos últims Plans de Polítiques de les Dones. A l’ICD junt amb els departaments corresponents s’ha editat un llibre i una guia per a l’aplicació de les teories de gènere a l’espai urbà, que jo he redactat.

Com és que ha fet tants projectes de disseny d’estacions?

Vaig fer alguns projectes d’estacions, però només vaig construir el de Renfe- Rodalíes de la Plaça de Catalunya de Barcelona, però vaig col·laborar amb un estudi d’enginyeria que tenia molts encàrrecs d’aquests tipus.

Per cert, moltes estacions tenen encara barreres arquitectòniques. Quan va integrar en les seves obres el concepte d’accessibilitat?

Des de sempre, des del principi de la meva activitat com a arquitecte. Per cert, també s’hauria de revisar la Llei de Barreres arquitectòniques amb criteris de gènere, perquè hi ha aspectes insuficients per a les dones que van en cadires de rodes, per exemple.

Per cert. Enguany és l'Any Cerdà, que commemora el 150è aniversari de l’aprovació del pla de l’arquitecte Ildefons Cerdà que va configurar la trama de l'Eixample de Barcelona. Com el valora com a arquitecte? I el seu Eixample, que és enveja de moltes ciutats?

Considero Ildefons Cerdá com a una persona totalment sensibilitzada en temes socials, que va cercar la millor forma d’aconseguir una ciutat totalment habitable, amb una visió fortament de futur, molt il·luminada. Sobretot per l’època en la que va viure! Poso sempre el Pla Cerdà com a exemple de ciutat que porta inclosos molts criteris de gènere, però aquell Pla tal i com ell el va concebre, i no pas l’Eixample transformat per la especulació capitalista burgesa del segle XX que el va densificar, enlairar, ocupar de mala manera, a expenses de les qualitats enormes que tenia l’esquema inicial. L’idea és tan bona que malgrat això encara conserva moltes qualitats que el fan més habitable que altres barris de Barcelona i de qualsevol altra ciutat.

No hauria Barcelona d’haver copiat l’estil Cerdà en zones de nova urbanització com per exemple la Vila Olímpica o Diagonal Mar?

Si! Absolutament!

S’està notant la crisi a seva professió?

Moltíssim. A Catalunya ha baixat al 40% el visat dels projectes. Només pot sobreviure una mica la rehabilitació.

De quina de les seves obres se sent més orgullosa?

Depèn. De l’estació de Renfe-Rodalies, de la Plaça Catalunya al poble de Preixana, a l’Urgell; de l’edifici d’oficines per al Departament d’Ensenyament de la Generalitat, a Sant Feliu de Llobregat; de l’Escola d’Ensenyaments Artístics de Tarrega, Lleida, i també de la meva col·laboració amb el Taller d’Arquitectura a la recerca; del projecte del Barri Gaudí, a Reus i del Walden-7, a Sant Just Desvern.

De quina no se sent satisfeta?

De cap, perquè no n’he fet tantes. I les que he fet les he realitzat amb molta dedicació i sentit de la responsabilitat.

Què no dissenyaria mai?

Res, en èpoques difícils he fet des de reparació d’edificis a abocadors de deixalles. Coses que no son de lluïment, però que son tant útils per a la societat com les altres. I que també s’han de dissenyar.

Què li agradaria dissenyar al món? Possible o impossible és igual.

M’agradaria concebre un barri habitable, integral, inclusiu, mixt, per a totes les persones per evitar fractures socials, inseguretats, desigualtats…….

Anna com veu la dona arquitecta del futur?

No sé, difícil en aquest món actual si no es resolen a poc a poc tantes coses, si la societat mundial, la que domina, no entén que ha de fer possible que les persones, els ciutadans intervinguin en les decisions per a les transformacions de l’entorn físic en el que vivim. Penso que només ens en sortiríem amb una democràcia participativa, però hi han tantes zones del món encara tant infradesenvolupades! Per a les dones arquitectes ara, crec millor l’activitat de rehabilitació d’edificis que l’obra nova, la d’urbanisme o la d’arquitecte sense fronteres, que és un àmbit on hi ha tant per fer! El futur... difícil saber el que ens depararà. De moment, encara hi ha una gran diferència numèrica entre el nombre de dones que surten titulades de les Escoles d’Arquitectura i les que estan col•legiades, es a dir que treballen de debò.

I la música del futur? Com a experta en música electrònica i contemporània?

Hi ha dos tipus de música i això seria un discurs llarg. La música del carrer, popular o ètnica, i la música culta. Observo que la música del carrer cada vegada és més banal. No és el mateix que quan la cançó o els moviments que arribaven de les amèriques, o la cançó francesa, que feien vibrar sales i espais col·lectius diversos. L’altra música, la anomenada “culta” podríem dir que és de minories (sempre ho ha estat, tanmateix) i transcorre en paral·lel amb els altres moviments artístics, intel·lectuals, o amb la ciència, és a dir, evoluciona cap a la recerca d’explicacions del món que ens envolta, i del que està més enllà de les nostres percepcions immediates, tant al macrocosmos com al microcosmos. Ara bé, amb les noves tècniques es poden construir nous móns més enllà de les sales de concerts, al carrer, a la natura, al mar, al cel! I per a les dones compositores pot ser un camp de llibertat absoluta, per a ser elles mateixes! Però és un discurs que necessitaria d’un cert anàlisi.

Quin treball està preparant ara?

Estic en temes de consultoria de gènere i de preparació de conferències, a més a més de escriptura de noves obres musicals, per a concerts propers.