En què l’ha beneficiat ser dona?

En algunes coses m’ha beneficiat, però en altres m’ha perjudicat. He trobat més dificultats pel fet d’estar treballant en un àmbit mèdic sense ser metge que pel fet de ser dona, que m’ha donat més avantatges que inconvenients. La meva professió, en els anys en què vaig començar a treballar, estava molt poc valorada, la biologia i els biòlegs estàvem deixats de la ma de Déu. En canvi, ara el paper de la biologia en recerca, en biomedicina i en clínica està absolutament reconegut i prestigiat. Abans la gent quan els deies que erets biòloga et miraven com dient: “I aquesta pobre què deu fer?”.

I pel fet de ser dona, quines desavantatges ha hagut de superar?

Coses més aviat anecdòtiques, com quan vàrem donar la notícia de la primera fecundació in vitro. El fet de ser dona, biòloga i jove va cridar l’atenció i va fer que la notícia arribés més enllà.
En altres aspectes, com la conciliació, m’ha passat com moltes altres professionals. Tinc un fill de 21 anys, però si no hagués estat per l’ajut de la meva mare, que va ser cabdal, no hagués pogut conciliar l’educació del meu fill i la meva feina.

A què ha hagut de renunciar per arribar on és?

No sabré dir quines, però al final passa molt pel neguit de sentir quan estàs treballant que hauries de ser amb el teu fill, i quan estava amb ell, no em podia oblidar de la feina al laboratori. Van ser anys de molt sacrifici i patiment.

Vostè és una de les poques científiques conegudes. Creu que aquesta excepció ajuda a confirmar la regla de que no hi ha dones que es dediquin a la ciència?

Ja no és així, potser ho era fa 20 anys quan vam començar a parlar de reproducció assistida, però ara a la premsa apareixen dones científiques que destaquen per la seva feina. Ara la ciència està molt més present, i això és gràcies als mitjans de comunicació. Passa com en altres àmbits, el nostre problema és que encara no hem ocupat els llocs clau, si hi haguessin tantes dones científiques com homes seríem igual de visibles, però ja hi arribarem i sortirem igual que ells. Ara, és veritat que els mitjans han de buscar més figures femenines per equilibrar la presència masculina.

És interessant veure en la seva trajectòria professional com sempre ha estat en camps de recerca molt nous, primer en reproducció assistida, ara en cèl·lules mare. Sap ser en els lloc i en els moments adequats o és una qüestió d’atzar?

És una conjunció de les dues coses, crec. A mi quan vaig acabar la carrera m’interessava la reproducció assistida i vaig llegir una entrevista al doctor Barri a la revista Ser padres on parlava d’aquests temes. Vaig pensar que com a biòloga podia ser útil en l’equip i llavors vaig anar a veure al doctor Barri a la Dexeus i li vaig dir: “Crec que puc ser útil en el seu equip”. El cert és que vaig estar molt temps fent feinetes de chica para todo fins que es va plantejar la possibilitat d’ocupar-me d’un laboratori. Pel que fa al meu treball actual amb les cèl·lules mare no deixa de ser una conseqüència lògica, ja que haver treballat amb embrions es pot passar a treballar amb cèl·lules mare embrionàries i jo vaig buscar un espai en aquest camp.

Creu que la reproducció assistida contribueix a reforçar el mite de la maternitat (en el sentit de la creença que diu que una dona no ho és del tot sinó és mare)?

No crec que hi aporti cap element, nosaltres intentem ajudar a parelles, sobretot tenint en compte que no és l’única opció. Intentem transmetre que es pot tenir fills, adoptar-ne o no tenir-ne. Tenir una eina com la reproducció assistida posa a la disposició de les dones i parelles la possibilitat d’utilitzar-la, però quan trobem alguns casos en que hi ha una mena d’obsessió i veiem que no hi ha opció intentem enfocar la dona i la parella cap altres vies.

Què en pensa de l’avortament, creu que les dones han de tenir dret a interrompre l’embaràs?

Absolutament, crec que hauria d’estar molt clar en la nostra societat que la dona és qui ha de decidir. Hem estat funcionant durant molts anys amb una llei bastant coixa i ara s’ha intentat fer una llei de terminis que esperem que s’aprovi. Cal tenir present que no hi ha cap dona que tingui ganes d’avortar, sempre és una experiència dolenta, en alguns casos és evitable amb la prevenció i penso amb els embarassos de noies adolescents, però també en el cas d’embarassos no desitjats cal donar el suport que aquestes dones necessiten.

Què opina del debat que patrocinen alguns estaments de l’església a propòsit de les cèl·lules mare?

Sempre són els mateixos, l’església, que ja van estar en contra de la fecundació in vitro, dient que eren tècniques molt reprovables, que el que fèiem era assassinar embrions. El que em revolta és que els arguments que s’utilitzen són falsos. Entenc que en algú li sembli malament que es facin aquestes tècniques i que diguin que no és natural, que Déu no ho va preveure així, fins i tot que no trobin bé que l’home s’hagi de masturbar, tot ho trobo respectable, però quan m’he hagut d’enfrontar a determinats sectors i personatges que utilitzen arguments falsos, com aquests grups antiavortistes que mostren fetus matxucats, que parlen de coses que no tenen res a veure...m’indigna. Són els mateixos que ara estan en contra de la investigació en cèl·lules mare, sort que en el nostre país tenim una legislació de les més lliberals d’Europa i la llei del 2003, que val a dir que la va aprovar el PP quan hi havia Ana Pastor de ministra de Sanitat, ens permet situar-nos en un bon lloc en aquest camp de recerca.

És un camp d’estudi amb molta presència femenina, oi?

Sí, hi ha moltes dones, i sobretot moltes estudiants que un dia o altre arribaran d’alt de tot. Esperem que quan elles s’hagin de reproduir ja ho tinguin més fàcil.

Creu que hi ha diferències entre la manera de fer ciència dels homes i de les dones?

Sí, però com en molts altres àmbits. Les nostres maneres de treballar són diferents, les dones som més metòdiques, més organitzades i més polides, que són qualitats que els poden ser útils en la recerca científica, però després també hi ha altres diferències que a vegades juguen a favor i d’altres no tant, com la nostra capacitat de relacionar-se, de fer equip, però que ens fa més difícil manar, també perquè estem menys entrenades. Crec que hem de saber treure el màxim partit de les nostres qualitats, i a mida que es vagi normalitzant la paritat aquestes diferències es notaran cada vegada menys.

I què li espera a una noia amb vocació clara cap a la ciència?

El mateix que als homes, però agreujat, perquè si vol tenir fills, com que la nostra implicació ha estat sempre superior, haurà de sacrificar i compatibilitzar rols que són difícils. Malgrat tot, tinc el convenciment de que les coses estan canviant. Les dones joves tenen un altre tipus de compenetració amb les seves parelles que faciliten que no hagin de fer tants sacrificis. Abans no veies mai homes amb cotxets de criatura, i ara veus molts homes que van a buscar la seva canalla a l’escola, i fins i tot veus homes amb bosses!!, crec que això és la gran manifestació de que les coses estan canviant!