Com vas arribar a treballar en l’àmbit de la cooperació?

Sempre havia tingut molt d’interès per altres cultures i vaig decidir estudiar Filologia Àrab perquè em permetia conèixer altra gent i conèixer Àfrica. A Granada, on vaig fer la carrera, érem molts pocs estudiants, la majoria dones, per cert, i llavors va ser fàcil aconseguir beques per anar als països àrabs del Mediterrani i és així com vaig poder aterrar per primer cop a Egipte i Tunísia. Allà vaig començar treballant com a professora de llengua castellana i també va ser quan vaig començar a treballar amb dones. Després vaig obtenir una beca per a cursar el Màster de Cooperació Internacional Dones i Desenvolupament a Madrid a l’any 1996 i a partir de llavors va ser quan va començar la meva feina a diverses ONG i països en temes de cooperació al desenvolupament, concretament en els àmbits d’educació per al desenvolupament i Drets Humans. Tot i tractar-se d’ONG diverses, sempre he estat relacionada amb organitzacions de dones i aquesta ha estat sempre una costant a la meva trajectòria professional.

Què és el que més et satisfà de la teva tasca? I el que menys?

Que és una feina que et permet ser subjecte polític actiu i que et permet treballar activament per les dones siguin on siguin, ja que considero que la feina per l’avenç de les dones s’ha de fer des de diversos fronts: amb associacions, en l’àmbit de l’administració pública, en ONG, etc... D’aquesta manera puc ajuntar el meu activisme feminista i la meva feina diària en l’àmbit del desenvolupament. I no es tracta només de canviar la vida de les altres dones sinó també transformar-nos aquí i canviar l’estructura de les nostres organitzacions. A banda del feminisme diguem-ne institucional, hem de treballar també a dins de les ONG i a les diverses organitzacions de la societat civil per tal de fer canvis a la nostra societat. El que menys m’agrada són les resistències que trobes del sistema patriarcal per a fer canvis; una altra cosa és com s’entén sovint el desenvolupament des de les agències de desenvolupament, com de cansat és tenir suficient mà esquerra per a fer canvis pels quals la societat civil estem treballant i trobar-se amb les imposicions de les organitzacions internacionals com ara el Banc Mundial i amb els interessos dels països rics; això de vegades és molt frustrant perquè no et permet fer els avenços que voldries; veus com els Drets Humans no estan veritablement dins les prioritats dels governs rics i de les agendes internacionals. És molt l’esforç i l’energia que has d’invertir i que sovint no es pot concretar en res.

Et consideres feminista, doncs...

Com creus que s’ha de treballar des de la perspectiva de gènere a la cooperació internacional?

Estem encara parlant d’aconseguir objectius de mínims, tant aquí com a allà; cada cop més els objectius de les dones arreu s’estan unificant però també veiem que encara els drets més bàsics no s’han aconseguit; estem parlant del dret a una educació no discriminatòria, que no la tenim ni allà ni aquí; parlem de l’accés als recursos, que pot ser tant l’accés a la terra a alguns llocs com també l’accés a un treball digne; parlem d’una disminució de la càrrega de treball total de les dones, d’un repartiment equitatiu de les tasques; parlem també dels drets reproductius com ara el dret a l’avortament; parlem d’una vida lliure de violència, de violència masclista no només a les cases sinó també quan parlem de guerres; parlem del dret a la participació política, del dret a fer propostes en els processos de desenvolupament, que és un dret que tampoc aquí s’ha acomplert, ja que els processos de desenvolupament d’una societat no s’acaben mai. Hi ha països on aquesta agenda de drets està més avançada que en d’altres però enlloc s’han aconseguit completament. Per això les dones hem de treballar cada cop més en xarxa per tal d’avançar en aquests temes.

Creus que s’està treballant de manera efectiva en aquest aspecte dels Drets de les Dones?

Des d’aquí es dóna suport als moviments socials d’altres països però no fem aquesta feina aquí; crec que primer hem de ser coherents amb la feina que fem a les nostres organitzacions i canviar el model androcèntric que tenim. Les organitzacions aquí es gestionen com empreses privades, no tenim un model de gestió propi i canviar aquest model de treball és un repte que tenim pendent. Per altra banda, hi ha molta dificultat per treballar el tema; s’ha passat de treballar en base al Pla d’acció de Beijing, amb la inclusió a l’agenda dels drets de les dones, però ara aquesta agenda ha quedat totalment minimitzada, a les agendes nacionals s’ha passat dels Objectius de Beijing als Objectius del Mil·lenni, que signifiquen un pas enrere quant a reivindicacions de mínims, molt per sota de les anteriors reivindicacions; sembla que en els drets de les dones avancem un pas i després anem cap a enrere; els canvis són molt lents i fins i tot es donen retrocessos. Hi ha una altra dificultat que és el tema de la interculturalitat i el de com gestionar la qüestió del gènere i els enfocaments que es fan des de les diverses cultures tot al•legant el manteniment de les tradicions; sovint ens diuen que venim des de fora a imposar les nostres idees; és fa llavors un ús de la cultura que serveix per dificultar els progressos en l’àmbit del gènere en nom del relativisme cultural. Altre cop això passa allà i també aquí, on hem hagut de lluitar sempre contra una cultura d’arrel androcèntrica. Nosaltres el que fem és donar suport a les organitzacions de dones dels diversos països on treballem i a les seves pròpies reivindicacions.

No hem de negar que han hagut alguns avenços, però; ara al menys és políticament incorrecte que no s’inclogui i no se’n parli de les dones i els seus drets, però una altra cosa és que hi hagi una veritable voluntat política i que es facin coses efectives; al menys, però, s’ha aconseguit que es parli de necessitats diferents de dones i homes i que es tinguin dades disgregades per gènere però no gaire més, tot i que aquestes coses fa 20 anys no es tenien en compte.

Un altre tema important pendent d’incloure a l’agenda de les dones és el de la transnacionalització de la cura i com moltes dones venen a ocupar-se de les tasques reproductives de les dones d’aquí; aquest és un tema que s’ha de treballar més, tant als països d’origen com a aquí.

Així doncs, com a d’altres sectors, les dones tenen més dificultats per accedir a llocs de responsabilitat...

Sí, aquí també perquè som un reflex de la societat en la qual vivim i per això parlo de que és bàsic canviar els models de les organitzacions.

Has tingut, doncs, alguna dificultat a la teva professió pel fet de ser dona?

N'he trobat moltes, sobretot pel fet de ser feminista i poder fer un anàlisi de la situació des del feminisme i veure coses com per exemple què és el que es valora quan es fa un procés de selecció; es valora que siguis assertiva, resolutiva, que tinguis seguretat.. característiques que són més pròpies dels homes.
Jo particularment, com a dona feminista, he provat d’introduir canvis a la meva feina i a les ONG on he estat, especialment per què es dediquin fons pels drets de les dones i al moviment social de dones (ja que, fins ara, només s’ ha dedicat un 10% de l’Ajuda Oficial al Desenvolupament); he hagut de sentir molt sovint expressions com ara “ja ve aquesta feminista amb les seves coses” i això et provoca molta ràbia, que no prenguin les teves propostes de manera seriosa, enfront però d’una realitat que és evident, ja que més del 70% dels pobres del planeta són dones; tanmateix, sembla que a l’hora de dissenyar els grans programes de desenvolupament això quedi oblidat.

Hi ha moltes persones crítiques amb la cooperació al desenvolupament, que pensen que no soluciona el problema de fons d’una distribució desigual de la riquesa al planeta; què en penses d’això? Què els respondries?

Em semblen bé aquestes crítiques perquè hi ha moltes maneres de fer cooperació. Hi ha una manera de fer cooperació de forma assistencialista, que no ajuda a canviar les coses i una altra, que aquí cada cop estem fent més, que és la incidència política, per tal que es canviïn les polítiques vers la distribució de la riquesa al món. El fet de la pròpia cooperació també és qüestionat per part de les feministes, que fan la crítica de que al ser sovint una cooperació neutra amb les qüestions de gènere sovint es creen més dificultats per a les dones de les que ja hi havia a la situació inicial. Per això és important que aquesta mirada crítica es faci des de dintre del sector mateix per tal de canviar les coses des de dins.

També som conscients que estem aprenent i cada cop es dona més debat sobre com treballem i mirem d’aprendre de les lliçons del passat, d’aquests últims 20 anys. Sobretot crec que hem d’incidir en fer crítica política tot donant suport als moviments socials dels països on treballem però, per això, també necessiten recursos i gent alliberada allà i, per això, hem de continuar donant aquest suport material; si ara el paréssim, s’aturarien molts processos que s’estan duent a terme en aquests països.

De fet, aquí també rebem “ajut al desenvolupament”; per part de la Unió Europea i els seus fons de cohesió, per exemple. Crec que hem de veure l’ajut al desenvolupament com una dinàmica a nivell global; a Espanya mateix hem rebut molts ajuts internacionals en aquest darrer segle.

També és imprescindible que treballem en la sensibilització de la gent per tal que vegin que aquest model econòmic que tenim és injust i que la distribució del poder i la riquesa és injusta, i no només entre països, sinó també a les mateixes llars, entre homes i dones o entre gent de diversa edat. És important que ajudem a formar ciutadans i ciutadanes que tinguin una visió crítica del seu entorn, que vegin com participar en processos de canvi social, com solidaritzar-se amb ONG, amb les persones immigrants dels seu entorn, etc... aquesta també és una feina nostra, de les organitzacions per al desenvolupament, el que passa és que per treballar aquests temes aquí hi ha molts menys recursos, i això és una llàstima.