És un matí assolellat de finals d’octubre i la Fina Birulés em concedeix l’entrevista a casa seva al Passeig de Sant Joan, a la Dreta de l’Eixample. És un pis característic de l’Eixample barceloní que serva la petja de la poeta Maria-Mercè Marçal, qui fou la seva companya durant 14 anys, és a dir fins la mort de l’escriptora i poeta feminista més reconeguda de Catalunya.

Envoltada de llibres i d’art en l’interior de la casa i de moltes plantes a la terrassa, la filòsofa fa honor amb les seves respostes a la qualitat de rigor que se li atribueix. No endebades es respectada la seva autoritat tant en la diversitat del moviment feminista com en les institucions polítiques del país.

Fina Birulés, filòsofa i professora titular de Filosofia a la Universitat de Barcelona, investigadora i autora explica a aquesta entrevistadora que: “inicialment, mentre estudiava, no em qüestionava res sobre el gènere. Aquesta consciència i reflexió està molt lligada al moment en que començo a treballar en el marc de la Universitat i m’adono que per a les dones no n’hi ha prou amb els propis mèrits per a fer-se visible dins de l’Acadèmia i en la filosofia. D’altra banda la Maria-Mercè Marçal va tenir molta influencia en les meves reflexions ja que en aquell moment ella ho havia treballat molt més i per mi era encara el temps d’adonar-me’n més que participar directament en les lluites. De totes maneres el ‘Seminari de Filosofia i Gènere’ el vàrem iniciar el 1989 i és l’àmbit on no només he intentat ensenyar sinó que hi he aprés molt.”.

Val a dir que el ‘Seminari de Filosofia i Gènere’ fou fundat per Fina Birulés, Rosa Rius i Montserrat Jufressa. Està format per professores i alumnes de diverses facultats, bàsicament de Filosofia i Filologia, alumnes dels doctorats... També s’hi han incorporat algunes professores d’institut. Encara que al començament ‘fes riure per sota el nas’ als seus col·legues masculins del Departament de la Facultat, el projecte rebé subvencions del Ministeri i fou considerat com a prioritari en l’àmbit de la recerca. Des de l’any 1990 no ha deixat d’estar reconegut i dotat econòmicament.

Directora de diversos treballs d’investigació i Tesis Doctorals, i autora des de 1992,
entre les seves darreres obres destaquen: ‘Hannah Arendt. Una herencia sin testamento’, Herder, 2007 i ‘Una revisión de la historia judía y otros ensayos’, Paidós, 2005.

La tasca del Seminari de Filosofia i Gènere va en aquesta línia?

Bàsicament treballem en la recuperació de l’obra de les filòsofes: les pitagòriques, les humanistes, les filòsofes del segle XX, etc. Les hem traduït, introduït etc. També hi ha un cert debat de teoria feminista en el si del Seminari però no és l’eix central.

Abans parlaves de les dificultats amb que topen les dones per ser reconegudes a l’Acadèmia. Quina ha estat la teva experiència personal? Com ho tenen les professores a les facultats de filosofia?

Ens trobem davant d’una situació molt peculiar que la gent desconeix. Tothom pensa que les facultats de filosofia són com les de les altres d’humanitats. I en canvi a Filosofia sempre l’alumnat ha estat majoritàriament masculí i pel que fa al professorat hi ha molt poques dones en tots els nivells. Fins fa 5 anys l’única catedràtica a tot l’Estat espanyol era la Celia Amorós. Ara n’hi ha algunes més però en qualsevol tribunal per sorteig sempre som 1 dona i 4 homes. Bàsicament es tracta d’un món molt masculí sigui perquè la pròpia disciplina té una clara herència de la Teologia, sigui perquè s’havia pensat en si mateixa com ‘el saber dels sabers’, o com ‘un saber neutre’ que s’identifica immediatament com a masculí.
Ara està canviant però molt a poc a poc!! Les estadístiques més actuals confirmen que les dues facultats més masculines i amb més professorat masculí son: Filosofia i Matemàtiques.
Pel que fa a la feina de les professores del Seminari, aquesta ha estat reconeguda malgrat s’hagin creat certes suspicàcies. Hem dirigit moltes tesis, realitzat Jornades i treballs importants.

Ens has explicat la situació al país però, has estat professora invitada a d’altres països i per tant la teva feina es reconeguda internacionalment.

Efectivament el que he fet sobre l’Arendt, i el que he escrit sobre gènere s’ha editat aquí però és molt conegut a Amèrica i és per aquest coneixement de les meves publicacions que se’m convida via Acadèmia. En el cas d’Europa (París, Viena...) es deu més a les col·laboracions i contactes personals a través dels Congressos.

Circula la informació a nivell europeu i internacional de la tasca que esteu fent les dones filòsofes arreu?

Jo diria que si. De fet les filòsofes que estem tractant estan de moda: la María Zambrano, l’Hannah Arendt (fa 15 anys ningú no sabia qui era), la Simone Weil, etc. D’altres que també estem treballant i que la Rosa Rius ha traduït enguany no són tan conegudes arreu, com ara, Rachel Bespaloff, Jeanne Hersch ...
Encara que en el món anglosaxó la filosofia acadèmica té un marge molt estret vinculat a l’anàlisi lògica, al llenguatge formal... i per tant algunes de les tasques que estem fent nosaltres es tracten més, a Anglaterra i a Estats Units, en els departaments de literatura comparada.

Podríem connectar ara amb aquell repte o reflexió sobre la relació i la influència que té aquest pensament en el poder polític i social.
(És davant d’aquesta pregunta quan la Fina Birulés desplega de bat a bat el seu saber i comunica amb més força les seves descobertes. Una no pot fer res més que assentir durant una bona estona.)

Sempre he pensat que és molt irrellevant el que diu la filosofia respecte de la política. Normalment els filòsofs, les filòsofes, la intel·lectualitat pensa que les seves idees transformen el món i jo diria que qui transforma el món és qui actua directament, és a dir la política en un sentit ampli, no en el sentit de la política professional. Efectivament, algunes idees nascudes de la reflexió poden ajudar a direccionar o a actuar però no diria que sigui un fet mecànic més aviat al revés: algunes teories filosòfiques han causat grans desastres en política o han estat irrellevants. Molt sovint hi pensem quan ja ha passat, retrospectivament i, per tant, quan ja és massa tard!
De tota manera si que penso que la filosofia o la reflexió pot ajudar a comprendre el món que vivim en el sentit que deia l’Hannah Arendt. Tractar de saber que és el que ha ocorregut, el que passa - no sempre és fàcil, tot i que ho tinguis davant del nas!!-Aconseguir reconciliar-se amb el que ocorre. Es tracta d’evitar que allò que ens passa s’entengui de la mateixa manera que els fenòmens de la naturalesa. No entendre pas que el que passa és com un fenomen natural -ha passat i no hi podíem fer res!- O ha passat i hi participem o bé ha passat i analitzem perquè ha passat. Es tracta de sentir el que passa en el món comú com alguna cosa pròpia, no com a quelcom aliè. Jo penso que això és el màxim que podem fer des del punt de vista del pensament, de l’anàlisi... i a vegades surten mots nous, problemes nous que permeten reorientar però no orientar una política.
El moviment feminista ha introduït molts elements per a reorientar la política. Ara bé no sempre qui es dedica a la política els agafa com cal. El mateix exemple de la paraula gènere, que sorprenentment ha arrelat en els media i en el llenguatge polític quan el terme en les llengües romàniques no s’ajusta al significat. I quasi bé sempre s’utilitza com a sinònim de dona. Podien haver-se quedat amb ‘dona’, ‘mujer’, etc. És molt sorprenent!!

Què hem repensat i que repensaríem?

Els anys 70 s’inicia la segona gran onada del feminisme, que és la que va posar al centre de la política temes, que ara ens semblen normals, relacionats amb la violència, el desig, el dret al propi cos, etc. Actualment existeix legislació (llei d’avortament, etc) però fou el feminisme, malgrat les seves trifulgues, qui feu aquesta aportació importantíssima.
El feminisme hauria avui d’aportar una reflexió més sòlida sobre ‘el dret a tenir drets’, és a dir allò que no entra en els marges de la política representativa. Per exemple, tot i no estar-hi d’acord amb tot el que planteja, la Judith Butler s’atreveix, com no ho fan la majoria de pensadors, a repensar allò que és inhumà i la política en general des d’una perspectiva de gènere. Una reflexió que ja no es limita a la denúncia del fet que en l’àmbit del pensament s’ha exclòs a les dones, sinó que repensa qui compta com a humà. Es tracta d’una proposta en positiu. La participació doncs i la visibilitat des del punt de vista d’aquells i aquelles que no es veuen. Qui té dret a ser plorat? - es pregunta parlant de l’11 de setembre de 2001-. Perquè certes víctimes ni tan sols són esmentades? Perquè no se les considera? Butler fa tota una reflexió molt interessant sobre la vulnerabilitat dels éssers humans que permet analitzar la violència femenina, la dirigida contra les i els diferents o les i els estranys ...Posa sobre la taula un pensar en gran i com deia algú... “qui pensa en gran s’equivoca en gran!” Però val la pena!

I quina reflexió proposaries tu?

La qüestió de la responsabilitat política en el nostre país i en general s’ha treballat poc, fins i tot en el tema tan de moda ara: el de la Memòria Històrica. A mi em sorprèn que es pugui fer una Llei de Memòria Històrica, a menys que un o una sigui de religió jueva que és la única religió on hi ha un manament de recordar.
Com es recorda per llei i com es planteja la qüestió de la memòria? És evident que no es pot passar per sobre del que va passar, però cal tenir cura ja que el record pot acabar en un debat que acabi dient que a totes les bandes hi va haver víctimes –cosa certa- però sense cap judici ni anàlisi històrica d’allò ocorregut.
És una qüestió molt important que s’ha de prendre molt seriosament, i no és fàcil en una època on hi ha tanta capacitat d’acumulació que és impossible obtenir records i on gairebé té més prestigi el que ha passat en el passat que el que hi ha en el present (es commemora que fa una setmana hi ha hagut un assassinat – perdoni! Em pensava que això era present i no era passat encara!!-) es a dir ...la idea de convertir-ho tot en una cosa digna de ser recordada .
Fa unes dècades era possible pensar en una situació futura de millorament, en aquest moment el futur sembla haver deixat de ser una potència simbòlica, sembla la repetició dels mals del present i fins i tot empitjorats. No sembla que hi hagi una alternativa a la situació present. Si durant moltes dècades es va estar mirant cap al futur, a les utopies... ara sembla que la manera de fer una crítica del present és justament mirant enrere.

I el moviment feminista com se situa en aquestes conjugacions?

La recuperació del passat de les dones, que ha fet el feminisme des dels 70, ha estat una tasca molt important i està en sintonia amb això que estem tractant. Les dones emancipades del XIX segurament pensaven que el passat de les dones era fet de foscor i que el futur era brillant i carregat de possibilitats, no només noves sinó millors políticament.
A partir d’un moment el futur deixa de considerar-se com el lloc del nou i es busca amb la recuperació de les dones del passat la identitat i una qualitat de diferència. No és només una tasca de recuperació historiogràfica sinó que té a veure amb la identitat de les dones presents. Part d’aquestes reflexions que fèiem tenen a veure amb el discurs feminista.

Però no comparteixes l’opinió que les formes relacionals i de participació treballades per les dones puguin tenir influencia i ser adoptades, tal i com reconeix ‘el moviment global d’un nou món es possible’, per exemple?

S’han fet passos cap un reconeixement de les maneres de fer de les dones, o d’algunes dones, però es indeslligable al fet que una bona part d’aquest discurs es troba a les institucions, les quals tenen presa per mostrar que fan feina i obtenen resultats. Penso que la transformació vinculada a la reflexió feminista és molt més lenta i té a veure més, a part d’algunes lleis, amb la transformació del simbòlic i de les pràctiques.
Si ens toca reflexionar sobre el propi present, ens toca fer-ho sobre aquesta reconciliació que hi ha hagut amb les institucions.

I la llibertat on queda?

La llibertat femenina, si es que en podem dir així, té més a veure amb el que deia la Virginia Woolf: no fer-se trobar allà a on a una l’esperen. És a dir amb la possibilitat de poder no estar allà on se suposava que havies d’estar, tant en un sentit de la vida quotidiana com en un sentit metafòric. No donar les respostes que s’espera que donis.
La llibertat té a veure amb la possibilitat de singularitzar-se, de diferenciar-se també entre dones -no un ‘col·lectiu les dones’ uniforme- i especialment la llibertat en sentit de moviment, de canvi de lloc físic i de reflexió -tornant a Virgínia Woolf a ‘Tres guinees’- de donar respostes però ni per les mateixes raons ni amb els mateixos mètodes.
La política representativa ho ha obviat totalment basant-se en el valor de la igualtat (igualtat entesa com l’espai de la homogeneïtat). La llibertat està abandonada a les iniciatives i a la participació.
Diria que, en canvi, el feminisme en les seves diverses variants ha fet una política que té a veure més amb la llibertat malgrat es parli del ‘feminisme de la igualtat’. Pràctiques doncs de participació en primera persona i sense tenir por del debat i de la discrepància.

Ens pots avançar els teus propers projectes?

M’agradaria fer un llibre partint d’alguns textos que ja he escrit sobre qüestions de gènere o de feminisme, intentant analitzar el ‘feminisme d’estat’ i l’anomenat ‘post feminisme’ com a l’altra cara de la mateixa moneda.
I un altre llibre que encara no té títol però que té a veure amb la qüestió de la memòria històrica ja que penso que, sobretot en el cas del treball de les dones s’ha posat molt èmfasi en la memòria i en la genealogia i també per altra banda en l’experiència pròpia. S’han anat generant relats des de l’època dels grups d’autoconsciència, com si hi hagués una experiència femenina que pogués ésser comunicada directament a través de relats en primera persona, les històries de vida, etc... i m’interessen molt perquè em sembla que són fal·laços els arguments que consideren que aquesta comunicació d’experiència pròpia, per si sola, ja comunica sentit o significat. Fal·laços en el sentit que hi ha un element en aquest primar ‘lectura – experiència’ que es comunica directament des del jo viscut, com si aquest ja fos el criteri per saber de l’interès, de la veritat d’allò dit. Em sembla que és una qüestió que mereix una reflexió.
Joan Scott, una coneguda historiadora feminista, ja fa anys va fer un article titulat ‘Experiència’ on analitzava els usos del mot experiència en els grups de dones, en els grups de recuperació de l’experiència homosexual, etc... és a dir com de cop i volta fer visible el ‘jo he viscut’ i el ‘jo he tingut aquesta experiència’ s’ha contemplat com si ja fos suficient.
Ah! I encara una última cosa en aquest Seminari hem introduït dues figures mes, la Jeanne Hersch i la Rachel Bespaloff i treballaré aquesta darrera.

Abans de marxar la Fina Birulés em fa una tria de les filòsofes que acompanyen aquesta entrevista: la Hannah Arendt i la Maria Zambrano que també són citades per Mercè Otero en ‘Educadores pioneres’ d’aquests 'Retrats de Dones’, i a més: Rachel Bespaloff, Judith Batler, Jeanne Hersch i Simone Weil.

Dies després d’haver-nos dit fins aviat! encara estic barrinant sobre l’interès de les històries de vida, el protagonisme del feminisme d’estat, etc. I sobretot com ho hem d’entomar des del periodisme amb visió de ‘gènere’.