Maria Encarna Sanahuja és arqueòloga, no per vocació, sinó perquè un dia va visitar unes coves a França i li va picar el cuquet, però igualment hauria pogut fer qualsevol altra carrera de Lletres, àmbit pel qual sí que sentia una atracció especial.
Va haver de deixar de practicar les excavacions per exercir de mare. És conscient que suposa una renúncia professional, però ho accepta amb naturalitat i admet que així ha pogut dedicar-se al que realment li agrada: l’Arqueologia de Gènere (o com diu ella, de les Dones).
La síntesi del seu pensament com a historiadora de la Prehistòria i el Món Antic està expressat en el seu llibre “Cuerpos sexuados, objetos y Prehistoria". (Cátedra. Madrid, 2002), suma de la seva passió professional i el feminisme que practica des de ben joveneta, quan va entrar a les files del Col·lectiu Feminista.

I començar a estudiar la Història Antiga i veure que les dones no apareixien per enlloc, quina impressió et va causar?

En aquells moments no hi pensava gaire en això. A més, en Prehistòria no trobes persones, només trobes objectes. Va ser més tard quan em vaig conscienciar. Quan ja havia acabat la carrera i vaig començar a donar classes. Vaig haver d’anar a Madrid a donar classes i allà vaig començar a entrar en contacte amb el Feminisme.

I com hi vas entrar en el món del Feminisme?

El Feminisme el devia portar a dins, però no el practicava. En tornar de Madrid i va ser quan vaig assistir a les Primeres Jornades Feministes. A partir d’allí em vaig ficar en el col·lectiu feminista, que després es convertiria en el Partit Feminista.

I per què el vas deixar el Partit?

Doncs, perquè jo sempre havia militat en partits d’esquerra, però el Partit Feminista no permetia una doble militància, i vaig haver de triar.

I, vist amb perspectiva, creus que és bo que hi hagi partits només de dones?

Penso que en aquells moments sí. En aquells moments el fet d’estar dones soles va ser molt important.

Hi devia tenir molt a veure el moment del qual partíeu. Sortir de la foscor del franquisme us requeria agafar un cert empoderament...

Era la manera de poder parlar de coses de les que no havies pogut parlar mai amb ningú. Veure que les teves històries coincidien amb les de moltes altres dones, que no eres un bitxo estrany.

Sí, sempre ens han explicat que en la Prehistòria els homes eren els caçadors, els forts que sortien a la recerca de l’aliment, però ningú es pregunta què feien les dones mentrestant?

Jo recordo els primers treballs que vaig fer en els que em vaig centrar en les Venus, veritables icones femenines... Inclús ara, com que els objectes no estan sexuats, hi ha una tendència a considerar que en el dia a dia, les pràctiques de cura d’atenció, etc. anaven a càrrec de les dones. Però a mi no m’agrada gaire aquesta visió. Penso que per què les dones ens hem hagut d’encarregar d’aquestes feines sempre? A menys que pensem que la nostra biologia ens condiciona, i jo no ho crec. I penso que allò interessant és trobar societats alternatives.

Però per fer aflorar això s’ha de trencar la visió patriarcal...

És clar. I s’ha de començar a dir que el concepte de gènere és social i que la biologia poca cosa hi té a veure. Perquè, quin tipus de cacera feien? Anaven a un prat on hi havia cavalls, per exemple, i els portaven fins a l’extrem d’un precipici per on els feien caure i aleshores els acabaven de rematar. Quina força es necessitava per això? A més, s’ha constatat que en aquella època, els elements més mòbils eren les dones i les criatures, perquè eren les que amb crits i disfressant-se atreien els animals. I aquestes coses, fins i tot ara, les expliques en un institut i et diuen que t’has tornat ximple...

Ho tenen tan assimilat que –si no sabessis que no pot ser– et preguntaries si no és genètic...

Jo no ho crec, penso que és una qüestió d’educació. No ha canviat tant la manera d’educar. És un problema del sistema educatiu.

I què es dóna en aquesta assignatura?

En la part teòrica s’explica com s’ha mirat les dones des dels diferents corrents històrics. Després, agafo exemples de cada corrent i els analitzem. És una assignatura que ha anat variant molt...

Quins temes creus que s’han oblidat en l’estudi de la història i que s’haurien d’anar introduint?

Bé, que a hores d’ara no se sàpiga absolutament res del part en la Prehistòria, per exemple, és molt greu. Ara que comença a desenvolupar-se l’Arqueologia del Gènere es comença a fer preguntes al respecte. Precisament s’ha trobat una maqueta amb objectes que podien haver servit per al part, perquè el part no el pot fer una dona sola, tal com s’ha plantejat fins ara. Cal algú que l’ajudi, home o dona, i objectes determinats relacionats... És a dir, trobes el que busques. Si no et fiques al cap les coses, mai les trobaràs... Però hi ha la convicció que l’Arqueologia del Gènere és de segona categoria.

I quina difusió té l’Arqueologia del Gènere?

Es fa a través d’articles en revistes especialitzades que només coneixem nosaltres, altres dones que ens interessa el tema o l’alumnat de l’assignatura.

Compaginar l’Arqueologia amb la família és fàcil?

Bé, amb la meva dedicació actual, sí, com per a qualsevol docent. Però qui entra en el món de l’Arqueologia ho fa perquè vol excavar, i jo vaig haver de deixar d’excavar perquè vaig decidir adoptar una criatura, i era molt difícil compaginar-ho per molts amics que tingués. Els arqueòlegs són homes o dones molt jovenetes. Les dones som docents o ens dediquem a escriure, com jo, per exemple.

I ha canviat molt aquest món d’ençà que vas començar?

Jo crec que no. Han canviat les tècniques i la manera d’interpretar, però al final qui més s’hi dedica són els homes. La perspectiva segueix essent androcèntrica i no hi ha interès per buscar, tan sols, altres interpretacions, tot i que la tècnica permet fer un tipus d’anàlisi més acurat d’ossos i objectes.

Però segueix suposant una renúncia professional...

Sí, però, al final ara faig el que jo realment vull i del camp que m’interessa, que d’altra manera coneixeria molt, però del món masculí.

Quin consell donaries a les noves generacions que estan pensant fer Arqueologia?

Bé, doncs que no es pensin que seran com l’Indiana Jones i que per interpretar que pensin que no només existeixen els homes i d’una determinada edat, que hi ha dones, criatures i gent gran i que cadascú tenia la seva tasca, diferent.