Amb quin ambient et trobes quan arribes a la Universitat?

La Facultat de Psicologia estava pràcticament feminitzada i la diferència de sexe i gènere no la vaig notar massa. El que sí vaig notar és que jo que havia escrit un llibre; un llibre seriós sobre la dona, Manifiesto para la liberación de la mujer, encara que és el primer i quan me’l miro ara dic, “això no val res”. Però tot això jo ho ocultava a la Facultat perquè ser feminista en aquells moments estava molt mal vist, era ser revolucionària, etc. Jo callava, no ho posava al currículum, ho ometia tot plegat, encara que amb els anys de totes maneres es va saber que jo era feminista. Per això, em sembla bé haver estudiar de gran i haver descobert el feminisme, la seva paraula i el que vol dir profundament. M’ho vaig prendre molt seriosament, era molt formal a la feina i sempre hi he estat molt respectada, encara que amb poca comunicació amb el professorat, sols la formal perquè la gent parlava d’altres coses que a mi no m’interessaven perquè estava desviant-me cap un altre món, cap un altre estat de coses. Recordo que el meu primer cap de departament, que era un jesuïta però vestit de seglar, em deia “si totes les feministes fossin com vostè... “, tenia una consideració negativa de les feministes i a mi em considerava respectable, formal, que feia les coses bé..., no li quadrava amb el que ell pensava que era una feminista. Mort en Franco, l’any 1976 va haver-hi la 1a. trobada feminista i va ser un impacte molt fort a la ciutat perquè hi vam anar milers de dones i va tenir molta repercussió.

Quina ha estat la seva evolució ideològica i en quin moment va descobrir que la seva lluita era la de totes les dones?

El primer contacte que vaig tenir va ser a l’Associació d’Amics de la UNESCO i, sota aquest paraigües, ens hi vam trobar molta gent progressista, homes i dones, però vaig contactar amb la part femenina, amb les dones. I quan ho vaig descobrir, molt ràpidament, amb una clarividència que tenia una mica especial -per això dic que me n’alegro de tenir l’edat que tenia perquè potser més jove no ho hagués vist- vaig tenir una visió “global” de com estaven les coses en el món per culpa del patriarcat (aleshores no li vaig dir patriarcat) per la diferència de sexe-gènere i per culpa de la discriminació de les dones. A partir d’aquell moment em vaig afiliar al col·lectiu feminista de la Lidia Falcón que era el més progressista que hi havia en aquells moments a Barcelona. Hi havia la demanda del divorci i la del dret a l’avortament. Amb aquestes dues lluites, jo hi estava plenament d’acord però tenia una visió més àmplia. En un primer moment, quan vaig escriure el Manifest feminista pensava que un repartiment de les tasques domèstiques resoldria el problema home-dona, però, més tard, em vaig adonar que això era necessari, però no suficient. La implantació que tenia la cultura de la dominació masculina, ara diem masclista, patriarcal, era el que s’havia d’eradicar.

La regulació jurídica de la Igualtat per raó de gènere sembla un avenç necessari però... no podria ser alhora un entrebanc perquè relaxa en la lluita i fa creure que ja està tot solucionat o que no cal seguir treballant?

En primer lloc, les lleis i la seva aplicació són coses diferents. Si existís l’aplicació de la Igualtat, ja podria desaparèixer el Ministeri de la Igualtat. De la llei a la realitat hi ha una gran distància, però, és un gran suport. Tot això són armes de dos filaments, tenen una part positiva, que hem de rescatar, i una negativa, que hem de combatre.
El poder i el patriarcat són responsables que ara tot el que és feminista estigui oblidat, obviant, per exemple, tractar el tema en el sistema educatiu. A la Universitat feia Psicologia Diferencial i les primeres lliçons eren diferències físiques entre els sexes. Al preguntar sobre la menarquia, ningú responia, en canvi, sí sabien de la menopausa. Els feia veure que en els llibres apareix molta informació i que no tota s’explica a classe. Un manual de referència de Psicologia Diferencial explica com els textos han estat manipulats, que de vegades sortien amb qualificacions superiors les noies als nois però que s’equilibrava, etc. El mateix succeeix a la Història quan, per exemple, un professor es va ofendre quan li vaig rectificar que el sufragi universal al que es referia era sufragi universal masculí.

Si poguéssim jerarquitzar l’ordre d’actuacions necessàries per enderrocar el sistema patriarcal... per on començaria?

A Internet tenim una pàgina web –elaborada per una amiga- que és el fruit de molts anys de pensament vers el que passa al món sencer. Malgrat algunes coses de diferents com l’ablació, la poligàmia, etc, moltes són iguals i tenen un fons comú que es diu patriarcat i s’ha de lluitar contra ell. Però lluitar contra alguna cosa que no està definida o reconeguda com a tal... és difícil. Jo la tinc definida com una institució que està inscrita en la societat però no escrita i al no estar escrita no es pot lluitar contra ella, com un estatut, decàleg, constitució... És la lluita antipatriarcal, que tothom se n’adoni que qualsevol cosa que li passa, que és de caràcter patriarcal, la reconegui com a tal. A última instància, la prostitució i la guerra, que es considera que les dues han existit sempre, el que és fals, són històriques i tenen un començament i com a tal han de tenir un final. O sigui, que fins i tot la guerra és patriarcal i no pel que fa a les dones, que també, sinó pel que afecta als homes, que són fills de dona. Perquè el que li passa a qualsevol ésser humà li està passant a un fill de dona. Això de vegades s’oblida, però és una realitat. Volem doncs, un reconeixement, una petició de perdó i seguidament una abolició del patriarcat. Com sóc vicepresidenta honoraria del Consell de Dones de l’Ajuntament de Barcelona, vaig explicar la idea a la regidora i la seva secretària i la van recollir dient que en el II Congrés de les Dones a Barcelona s’inclouria aquest tema de la pàgina web. I així ha estat s’ha lliurat còpia a la Gladys Acosta, representant de l’UNIFEM per a Llatinoamèrica i el Carib i a Inés Alberdi, directora d’UNIFEM, que diu que li agrada la idea i farà el que pugui al respecte.

El fraccionament dins el feminisme, o la pluralitat de corrents i els radicalismes, imprescindibles o destorbs per combatre el sistema patriarcal?

Fa uns anys t’hagués dit que era un defecte però en el moment actual penso que tothom aporta alguna cosa, que de la diversitat surt la llum i una cosa molt única, no és viable. Succeeix que és més lent i, per exemple, les que voldríem que el patriarcat desapareixès d’aquí pocs anys, ens agradaria que tot el feminisme estigués unit per combatre’l, però això, és un desig una mica il·lusori. Les coses van per parts i si ens hem de trobar, ens hi trobarem al final del camí, però ara estem fent camí, probablement al final hi convergirem. De mi diuen que sóc radical perquè la meva idea és anar a l’arrel de la veritat de les coses. El psicoanàlisi, crec que és una de les eines que té el patriarcat per anar contra les dones, malgrat que hi ha algunes i alguns psicoanalistes amb unes idees estupendes, que jo cito i, que fins i tot, se’n diuen feministes. Però tenen un sostre: Freud és el pare i al pare se l’ha de respectar sempre, no se’l pot transgredir, no se’l pot criticar ni enderrocar. La pròpia ideologia psicoanalítica no deixa acabar de trencar. S’estan posant molts pals a les rodes i el patriarcat està funcionant a ple rendiment. De vegades, els i les psicòlogues que som interdisciplinaris - no pot ser d’altre manera- reconeixem “això ho diu en Freud”. Amb la democràcia els diferents governs han donat suport al psicoanàlisi oblidant la psicologia, quan aquesta és el principal o global i el psicoanàlisi, en tot cas, és una branca. Que el poder ho accepti fins aquest punt, segur que no és bo per ningú, ni per a les dones ni per als homes.

Partint de la seva teoria de Dones Sedades, quines serien les actuals sedacions?

Les femenines són per una banda, dones psicoanalitzades. Algunes van abandonar el feminisme des que es van psicoanalitzar, no parlo per ideologia sinó també per pràctica. A un amic molt compromès políticament durant la transició, el psicoanalista li va fer veure, que això del compromís i els sentiments són una criaturada. El va fer desdir. Això no vol dir que no fos una criaturada la forma amb la que ho portava, perquè en aquells moments tothom era bastant infantil, (em fa l’efecte) però jo m’he trobat amb persones que els hi he dit, mira tu continua amb el teu pensament d’esquerres, sobretot no l’abandonis, però, modifica una mica les formes de fer la lluita, perquè les dels anys 70 ara ja no valen, però mai he fet desdir de la seva ideologia política, mai. També és una sedació, l’academicisme. Moltes dones que llavors van veure la manera de tenir una mica de feina a fer a les facultats, preocupant-se d’investigar molt, fent petits articles a revistes que els hi servien pel currículum, però més inclinades a l’academicisme i sense base feminista. Aleshores penso que això també és una forma de sedació...

En aquests moments, què és el que més li molesta com a dona, políticament i socialment?

Mira, em molesten moltes coses. La primera és que continuï existint la prostitució. Però una cosa que és a nivell verbal i pot semblar una tonteria és la utilització de la paraula “mujer” acompanyada de “marido y mujer”. No ho suporto. Em produeix un malestar tan horrorós!!! Em molesta molt que les pròpies dones no se n’adonin, que “marido” és una categoria i que aleshores la categoria femenina ha de tenir un corresponent. Això em revela, si tingués la manera de fer-ho entendre a la majoria de gent perquè desaparegués... Tenim els termes espòs i esposa, masculí i femení, però s’ha de crear alguna paraula o fer desaparèixer marit. Em molesta molt la prostitució, almenys la seva legalització, s’ha aturat una mica gràcies a la participació de moltes persones abolicionistes. Tots els canvis, encara que per a millor, tenen víctimes. Per exemple, molts esclaus van plorar amb l’abolició de l’esclavitud, perquè vivien bé, vivien còmodes i no s’havien plantejat coses d’ordre superior... per això parlava abans de la coeducació i la mentalització de la gent a través de l’educació, és vital. Fins que les persones no vegin on estan i on podrien estar per estar millor, no hi haurà possibilitat de canvi. També em molesta la violència que hi ha en el món, tota és d’origen patriarcal, tota. És una cosa tan horrorosa la violència... Estic per la desmilitarització de la societat i reconvertir els soldats perquè no es quedin a l’atur. En canvi sí imagino un món on hi haguessin discrepàncies, ens enfadaríem, aixecaríem la veu, podríem donar un cop de puny a la taula o un cop de porta, de tant en tant, és a dir, no seria una basa d’oli però, per favor, tindria uns altres elements.

Què els diu a les joves que consideren que la igualtat és un fet i, per tant, no cal lluitar per ella...?

Els diria una cosa ben curta: que no esperin deu anys a comprovar que és mentida. Que posin mans a l’obra, ja. D’aquí deu anys ja m’ho diran, quan tinguin una criatura, quan l’hagi maltractat el seu company... o quan tinguin certs impediments per fer coses per ser dona... amb deu anys les joves passaran a ser adultes i tindran consciència de molts inconvenients.

Bibliografia

- Historia antropológica de la canción (1972)
- El catalán, un bandolerismo español (1973)
- Manifiesto para la liberación de la mujer (1974)
- Mujer, matrimonio y esclavitud (1975)
- La suegra (1976)
- Mujeres lesbianas (1980)
- Un Diccionario ideológico feminista (1981
- Ser mujer: el fin de una imagen tradicional (1986)
- Aportaciones para una lógica del feminismo (1986)
- Diccionario ideológico feminista. Vol. II (1990)
- El vacío de la maternidad (1995)
- Reflexiones feministas para principios de siglo (2000)
- Segundas reflexiones feministas para el siglo XXI (2008)