Metgesses pioneres

Carme Valls:

“Com més he aprofundit, més crec que hi ha d’haver una mirada de gènere a totes les especialitats”

Carme Valls i Llobet es defineix com a dona, mare i àvia, metgessa, investigadora i ciutadana del món. Podríem afegir, també, polifacètica, apassionada, sincera i propera.

Provinent d’una escola de monges, entra a la facultat de medicina al 1962, i a la universitat rep una sacsejada ideològica que determinarà la seva vida. Va ser delegada de curs tots els anys de carrera i al 1966 fou una de les fundadores del Sindicat Democràtic d’Estudiants, l’assemblea constitutiva del qual va donar lloc a la Caputxinada. Com a delegada de facultat, va formar part també de la Universitat Popular i fou membre del grup Força Socialista Federal. Va organitzar les Setmanes de Renovació Universitària, en les quals s’analitzava els problemes socials des del punt de vista de les diferents disciplines universitàries.

Pel que fa la medicina, es va especialitzar en endocrinologia i és pionera en la investigació de les diferències de salut entre homes i dones. Durant les legislatures del 1999 i 2003 va ser diputada al Parlament de Catalunya pel grup Socialistes-Ciutadans pel Canvi. Actualment és presidenta de l’associació cívico-política Ciutadans pel Canvi (CpC) i de la Fundació Catalunya Segle XXI. És autora de llibres sobre medicina i gènere i col·laboradora de diversos mitjans de comunicació.

I que dirigeixes tu. A què es dedica?
Fruit del primer congrés del 90, vam anar reflexionant sobre diversos aspectes de salut de les dones i si hi havia problemes de cansament, si les condicions de treball podien afectar la seva salut… i això ens va fer pensar que podríem reflexionar sobre dona, salut i treball. Fem el primer workshop al 1993 i, al 1996, organitzem un congrés mundial, amb la participació de 53 països. Allà vam crear una xarxa i un document amb 3 grans consensos: la necessitat d’establir docència de gènere a les universitats, de fer tota la recerca diferenciada per sexe, i la importància de fer visibles tots els treballs de les dones (els remunerats i els que fan a casa), i analitzar de quina manera repercuteixen en la seva salut.

I al 1999 inaugures el II Congrés, a Río de Janeiro. Se n’han celebrat més?
Sí, se celebren cada 3 anys: al 2001 es va fer a Suècia, al 2005 a l’Índia i al 2008, a Mèxic. I ara s’ha acordat que torni a Espanya a l’any 2011.

Tota aquesta preocupació per la salut de les dones eclosiona cap als anys 90 del segle XX. Què canvia perquè les dones comencin a ser visibles per la medicina?
Pel que he anat constatant, el 1990 va ser bastant màgic a tot arreu. Al mateix temps que nosaltres fèiem aquest primer congrés de Dona i Qualitat de vida a Barcelona, al 1990-91 n’hi havia un als EUA sobre cardiologia i dona; un a Austràlia sobre la menopausa; i a Finlàndia, sobre temes d’assetjament sexual, tots liderats per dones. De cop i volta, doncs, hi ha una ressonància mòrfica, és a dir, quan una idea està madura, ressona alhora a diversos llocs del món. I això va passar al 1990. Cadascuna ho feia en el seu àmbit, sense tenir coneixement del treball de les altres. Després ens hem conegut, i això és el que em va emocionar: veure que hi havia diferent gent que observava que hi havia invisibilitats de les dones dins de la medicina.

Us vau conèixer i vas començar a organitzar la xarxa HIGEA. En què consisteix?

Reivindiques una formació mèdica transversal amb perspectiva de gènere. Com que a les facultats no es tracta, és per això que fas el curs de morbilitat diferencial? Què vol dir?
Sí. Morbilitat és les malalties que són diferents o molt més prevalents en el sexe femení que en el masculí. Al primer Congrés del 1990 vam establir que les dones presentaven més malalties cròniques que els homes, i per això anaven més als centres d’atenció primària. I els homes patien patologies agudes i anaven més a l’hospital. Vam veure que hi ha algunes patologies i algunes carències, com les anèmies, les mancances de ferro, les malalties endocrines, les quals per cada home que ho pateix, hi ha unes 50 dones afectades. Les diferències són aclaparadores. I en canvi, la medicina no estava fent docència sobre això, sinó que la feia sobre la patologia que és més prevalent en els hospitals. Aleshores vam constatar que hi havia una manca de ciència en la diferència. Hem encunyat el concepte “morbilitat diferencial” per anar acollint tota aquesta ciència de la diferència. Ara, el que necessitem a nivell científic és incorporar cada vegada més metgesses i metges que tinguin la preocupació de valorar les diferències de sexe dins de cada especialitat.

La medicina està vista socialment com una ciència inqüestionable, objectiva. Però potser també té mites que cal desfer?
Sí, també és molt subjectiva. Potser la creença mítica que la medicina resoldrà moltes coses és el que és un mite. El que fem és diagnosticar alguns processos i tenir recursos per acompanyar-los, però la paraula “curació” té un sentit molt relatiu. Té sentit en les malalties infeccioses, però no en les malalties cròniques; aquí no hi ha terme de curació. Jo crec que la medicina pal·lia el sofriment i ajuda a passar processos difícils, però cura menys del que la gent es pensa. També hi ha metges que es deixen mitificar; jo intento que no em mitifiquin. S’ha de donar molta responsabilitat a la gent, davant de la salut. La medicina ha de donar recursos perquè puguin fer canvis personals. De vegades no es curaran, però la gent que fa aquests canvis està millor davant de coses gravíssimes i és capaç de passar els seus últims anys, o dies, o mesos de vida amb una actitud més serena i responsable.

El coneixement del que et passa i la informació és un factor bàsic
Sí, el coneixement tècnic i la informació és molt important; però això és en contra del mite. Perquè quan el metge era mític, era un xaman. Ara també hi ha metges que fan de xamans; fan veure que ho solucionaran tot. Però això és com el polític, que diu “li ho resoldré tot”. I treu tota la responsabilitat al ciutadà. I al pacient, si li treus tota la responsabilitat, el mates una mica més, perquè ell també ha de ser responsable, li has de donar la informació necessària. Si té un càncer, li has d’explicar, però quan ho sàpigues segur. Això és una responsabilitat del metge, el qual no s’ha de relaxar davant del pacient com si fos un amic.

D’aquesta manera, a les dones cansades ja no se’ls analitza si el que tenen realment és un problema del ferro baix; ja s’ha fet una premissa cultural d’inferioritzar. I aquest tema de les inferioritats és cultural. D’altra banda, a Europa i al món desenvolupat tenim la creença que una pastilla resoldrà tots els problemes. També és cultural: ens cal una pastilla màgica, una recepta. I d’això se’n diu medicalització de tots els processos. Això no ho viuen igual, a Amèrica Llatina, o a la Xina i Àsia, són altres cultures. Aquí acudim a la pastilla com una forma de vida.

Bé, hi ha una indústria farmacèutica molt potent…
Sí, però no pots separar això com a tema cultural, perquè és una indústria que t’ha colonitzat la ment. D’una banda això, i la tercera agressió important jo crec que és la cirurgia estètica. Tenim quasi mil intervencions diàries a Espanya, som el primer país d’Europa en cirurgia estètica. Tenim, doncs, una altra manipulació cultural del cos, perquè qui et diu que has de ser d’aquella manera? Els cànons són socials i culturals. I en canvi, han penetrat tant en la ment de les dones, que aquestes són capaces de posar en perill les seves vides per tenir una determinada forma de pit, de malucs o de glutis. Aquests temes d’estereotips de gènere tan profundament arrelats a la ment i al cos de les persones em preocupen molt, perquè veig que és molt difícil d’eradicar-los. No és donar més recursos perquè tinguin més salut; a sobre he de lluitar contra tota una ideologia que diu que ser d’una determinada forma és el que donarà felicitat. Ja no és només diagnosticar una malaltia infecciosa; he de diagnosticar una idea que s’ha fet aquella persona en el seu cap. Igual que els trastorns d’alimentació, que moltes vegades vénen per problemes culturals. Primer. I després acaben essent malalties orgàniques. És greu.

Després de llegir el teu llibre “Mujeres invisibles”, una s’adona que realment falta molt camí per recórrer. I el primer pas comença precisament per aquí: ser conscients i no donar res per fet; aplicar la “lectura no androcèntrica” en tot. Què es pot fer per què tothom prengui consciència d’aquest fet?
Sí, cal fer una lectura no androcèntrica, també en medicina. I necessito que la faci més gent, perquè és profund, hi ha molts àmbits i cal anar afinant… per exemple, una nefròloga de Còrdova em deia: “¿Oye, sabes que se trasplantan más riñones a hombres que a mujeres?” Quan li vaig preguntar si els homes tenen més malalties de ronyó, ella em contesta: “No, no, tienen las mismas. Pero a la hora de decidir a quién se hace un trasplante, la vida del hombre está más valorada. Y quien lo decide, no se da cuenta pero decide hacer más trasplantes a hombres que a mujeres”. Això és molt subtil, però per això ara estem entrant a cada especialitat i desemmascarant els temes de gènere que hi ha en cadascuna d’elles.

Parlem de les polítiques públiques de sanitat, lligades a la visibilització de les dones
La política pública en termes de salut no es pot quedar només en la violència de gènere. Estem repetint el camí que han fet les anglosaxones, però elles ja l’han superat. És a dir, primer es van dedicar a la violència contra les dones, i després ja van recollir que també hi havia problemes biològics, psicològics i socials que feien emmalaltir, que produïen malestar, i jo sempre també afegeixo problemes mediambientals. Al 1996 em van portar el primer grup d’afectades per una fumigació per insecticides en un hospital. Aleshores, vaig descobrir el paper que podien jugar els químics mediambientals en la salut de les persones. I del 1996 fins al 2008, aquest tema ha ocupat molt en la meva vida de metgessa.

Finalment: Quina és la teva recepta per viure plenament i saludablement?
Hem comprovat amb estadístiques que les dones que tenen múltiples rols (cuidar fills, estimar i, a més, treballar) tenen més satisfacció perquè diversifiquen l’estrès. Els homes moren de vici al treball, precisament perquè només tenen un rol. O sigui, és molt més saludable fer-ne diversos; és el que ara s’aconsella als homes. No vull dir treballs remunerats, sinó aspectes de la teva vida. Per tant, la meva recepta és que per ser un ésser humà saludable, has d’exercir la teva vida com a ciutadà, o ciutadana, del món. I per tant, que et preocupis dels temes de la polis, també. Podríem dir que l’egoisme no és saludable.