Per Esther Mira

És evident que necessitem una revolució social, però la nostra societat avui dia encara té trets patriarcals. Mai més es pot intentar fer una revolució sense comptar amb les dones, amb el fer de les dones i amb la seva visibilitat. Nosaltres tenim predisposició pel social i democràtic, som les preservadores d'una consciència diferent, basada en la cura de les persones. La revolució russa ha fracassat, però segurament allò només va ser un assaig.

Que té a veure això amb l'art?

Jo m'identifico més dibuixant en el marc d'un projecte polític que no pas quan em fan un encàrrec comercial. Em sento molt més compromesa i connectada, més identificada personalment quan dibuixo coses per a les dones o quan faig coses amb les feministes. El cartell que vaig il·lustrar pel 8 març de 2007 deia “La cura és un dret”, hi vaig dibuixar una mare sense cap i això ens va costar una bona discussió, però jo volia incidir en la necessitat de cuidar el món, en bressolar el món, tenir cura com es cuida un nadó, tal i com sabem fer les dones. Això no és gens racional, és instint i és el contrari del patriarcat. Si hi hagués ara la possibilitat d'un canvi social no es podria fer sense tenir molt present aquesta aportació específica que poden fer les dones. Sense això, qualsevol canvi o revolució no aconseguirà l'èxit.

Quan descobreixes que la revolució és compatible amb els pinzells?

Quan feia la revolució m'hi dedicava molt i no valorava gens la meva part artística, jo només donava valor al fet col·lectiu. El fet artístic el veia com a individual, gairebé em feia vergonya dir aquells anys que volia fer art, quan hi havia tants problemes socials per resoldre. Feia quadres, fotografies, dibuixos, però no donava valor al meu fet artístic. Això va ser posterior i va anar lligat al meu acostament a les feministes, tot i que sempre ha estat dins meu. Estic molt agraïda a moltes companyes que van creure en mi i em van encarregar el meu primer cartell del 8 de març, el de 2003, en plena guerra d' Iraq i que deia: “Un altre món és possible si el fer de les dones és visible”. Aquest cartell va ser un punt d'inflexió important per a mi, va suposar el retorn de la meva confiança en la representació plàstica. I penso que les dues coses guarden molta relació: quan les dones comencem a estimar-nos a nosaltres mateixes comencem a descobrir també el potencial artístic que tenim. A mi l'art m'ha ajudat a viure en moments de molta adversitat. Crear i inventar, m'ha fet tirar endavant i viure. Ara treballo amb molts grups de dones per tal de visibilitzar temes i qüestions des de l'art. Les dones som més capaces de sentir que els homes, per una simple qüestió d'educació, i penso que el moviment feminista pot cuidar la imatge més del que ja ho fa.

És una frivolitat pretendre una revolució amb art?

No ho és, no! L'art canvia les persones. Les societats que tenen projectes i ideals, viuen més i millor. La creació artística ajuda i canvia la gent, la transforma, però això s'educa. L'art implica una altre manera de viure i és mentida, com diuen alguns, que no sigui econòmicament rendible, perquè mou molts diners, des del turisme i des de l'oci, per exemple. També és mentida que no sigui rendible un determinat tipus o model d'educació. El cert és que una revolució hauria de ser aquella que completa la persona a nivell artístic, perquè sigui capaç d'inventar i de crear. Necessitem que tant en el moviment feminista, com en tot el moviment d'esquerres, el fet artístic hi jugui un paper més important. És una manera també de conscienciar la societat; no qualsevol cosa, imatge o paper val.  I ara més que mai, vivim al món de les imatges i necessitem que les dones hi puguin aportar la seva part. La creativitat  té a veure amb sentir, amb la teva capacitat de poder representar, de poder innovar i de fer alguna cosa pròpia. Una altra cosa és que social o col·lectivament pugui ser reconegut com art en majúscules perquè això requereix un pas més i també comunicació per aconseguir visibilitzar-ho.

Per a mi, un dels fracassos més grans de l'educació és que no s’educa en la creativitat i que l'educació artística avui a l'escola està molt descuidada. Dintre del currículum escolar de la història de l'art només hi apareix una dona pintora, la Frida Kahlo, i la van incloure fa dos anys. Això indica com està el nostre món. Les coses encara han de canviar. Com es pot explicar que no hi hagi una exposició de la Remedios Varo, per exemple, al MACBA o al MNAC?. Només es pot explicar perquè el món de l'art té aquest sostre de vidre, tot i que sigui un món de dones. Galeristes, pintores, il·lustradores, és un món de dones perquè està molt en el sentir, però els qui triomfen són els homes. Els quadres de Dalí, al costat dels de la Remedios Varo, són una pallassada! Ho diuen fins i tot els meus alumnes en una Barcelona que, en teoria, cuida l'art. Fa tres anys, el MNAC va exposar el famós quadre d'Atemisia Gentileschi, titulat “Judit degollant a Holofernes” en una retrospectiva dedicada a Caravaggio i deien que era de Horacio Gentileschi, el seu pare. Vaig anar a reclamar, doncs es tracta d'una pintora universal i d'una pintura reconeguda i de primer ordre. Les dones hem estat des de sempre a la pintura, però amb pseudònim d'home, o canviades o oblidades, ocultes o humiliades, malgrat la nostra capacitat de sentir i de representar  sentiments col·lectius. Què sabem de les pintores contemporànies? Han estat presents, a tot arreu, però la nostra educació segueix sent absolutament esbiaixada i profundament androcèntrica. Eduquem encara només amb una sola mirada, la de sempre.  I així, alguna cosa s'està perdent.