Cap a Beijing +15

Els últims anys les polítiques mediambiental s’han incrementat i diversificat en gran manera. Des de la creació l’any 1972 del PNUMA/UNEP Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient, les cimeres, reunions, plans d’acció... s’han anat succeint cada cop amb més intensitat, a nivell mundial, europeu, espanyol i català.

La preparació de la cimera que es farà a Copenhague al desembre, sobre el canvi climàtic, i el Pla d’Acció per a l’alimentació i l’agricultura ecològica 2008-2012, són alguns dels temes més actuals, que hem estudiat per a la realització de l’informe. En referència a este últim cal dir que estableix uns objectius de compromís molt significatius per fomentar una producció més respectuosa amb el medi ambient, alhora que pretén fomentar el consum de productes ecològics millorant la qualitat, innovació i seguretat del sector. Però no es troben referències explícites a la participació de les dones.

Tret d’algun cas específic, bàsicament, es pot dir que a Catalunya es van prenent mesures per treballar els acords assolits a la Declaració de Beijing, en tots els àmbits, també en el mediambiental. Ara bé el problema m’ha sorgit alhora de valorar els resultats de les mesures preses.

És sabut que no hi ha estadístiques definitives sobre la participació de la dona al món rural degut a que no es valoren les aportacions que les dones fan en faenes temporeres, no assalariades o en economia submergida. No sabem quantes dones són, ni concretament quines faenes fan. No hi ha estudis determinants sobre la seua participació als sindicats i cooperatives agràries. He trobat una representant del DAR a Tortosa (qui porta tot el tema de cultius ecològics) que va encarregar un estudi sobre la representació i participació de les dones en les cooperatives agràries i sindicats de les Terres de l’Ebre, tant a nivell de presa de decisions com a la quantitat i la qualitat de la participació femenina. L’informe encara no està disponible.

Amb el tema del medi ambient ens trobem un cas semblant. Tant els departaments consultats, com les agrupacions de dones amb qui he parlat, són del parer que les dones ocupem un paper més que destacat en el desenvolupament de l’agricultura ecològica. I que sovint som les dones qui iniciem els processos de conversió dels cultius o de les granges. També s’evidencia el compromís que la dona adquireix de preservació de la natura com a bé social, que tenim una altra manera d’entendre la pagesia, que passa per la preservació dels sabers i les pràctiques socialment i ambientalment sostenibles. El problema el trobo quan vull constatar estes informacions en estadístiques. Les poques existents no s’adiuen amb la percepció generalitzada. Si mirem la titularitat agrària ens trobem que les dones són les titulars de la pagesia ecològica en un percentatge del 26%, davant d’un 19% per les dones titulars a la pagesia convencional.

En quant a la presa de mesures adequades per a reduir els riscos per a les dones per la utilització de productes que comportin un perill ambiental identificat, tant a casa com al camp, les accions adoptades són generals ja que (tornem a ser-hi) no hi ha estudis significatius i prou minuciosos que relacionin esta mena de productes amb malalties més pròpies de les dones com ara la fibromiàlgia, fatiga crònica...

Amb tot, trobem que per la realització de molts estudis es compta amb les dones de forma teòrica i no pràctica, i que la participació activa de les dones en l’adopció de mesures i decisions relacionades amb el medi ambient, a tots nivells, no s’evidencia com caldria, per què o bé no ha existit o no s’ha quantificat.

En resum, la meua opinió (i enteneu-ho així, l’informe es basarà en dades més objectives) és que les mesures adoptades són les correctes, però caldria establir més indicadors disgregats per gènere, així com per col·lectius de dones, per poder valorar la incidència real de les polítiques mediambientals que s’estan duent a terme. Ja que la dona del medi rural que és la que està més lligada està a la terra i al medi ambient continua invisible i desvaloritzada als ulls de la societat.

No puc dir que hagi trobat un punt del apartat K de la Declaració de Beijing sobre el qual no s’hagi fet una mínima incidència legislativa. Però les lleis estan per a complir-les i si no es revisa els resultats de les aplicacions d’aquestes lleis, queden com a simples informes de bones intencions. I fins ara sembla que no s’hagi fet gaire.